Freud definiria l'ego com el nostre jo que busca l'equilibri entre allò que volem fer (els nostres desitjos), allò que hauríem de fer (la nostra consciència) i allò que realment podem fer (la realitat); o, dit d'una altra manera, equilibrar allò que desitgem, allò que creiem que està bé i allò que és possible en un món real.
Ahir va començar la tardor i avui decideixo posar punt final aquest blog. 366 entrades com els dies d'un any de traspàs com el 2024. Vaig començar el 2 maig del 2020, he combinat imatge i lectura, i sí, una lectura que no aturo perquè em fa sentir molt viu. Llegir gent que disposen d'una habilitat d'interpel·lar-te, d'emocionar-te i de viure altres vides. Enmig d'aquest món tan complex per assolir viure junts i vinclar-nos amb respecte (anava a escriure harmonia, però ho he trobat agosarat i naïf), la literatura et fa sentir dissident i t'ajuda a emancipar-te de tanta merda que generem nosaltres amb els nostres egos. Ningú ens salvarà quan marxem d'aquest món, l'art tampoc, en canvi, l'art també ens aporta felicitat. El món va pel pedregar, diu el Manuel Forcano, però guiteu bé al voltant de les vostres vides que segur que trobareu racons d'autèntica bellesa i, de bellesa obrint un llibre de qualsevol estanteria de llibreries i biblioteques n'hi trobareu a dojo. L'ego és inherent a nosaltres i vull pensar i n'estic convençut que la literatura et pot fer millor persona tal i com va afirmar el Jaume Cabré. Salut per a tothom.
.jpg)
.jpg)
