Quan totes les vides havien quedat escapçades, anava pel segon divorci perquè, segons deia, sempre triava tan malament els homes que no aconseguia ser-hi feliç. La Germaine no entenia que hagués continuat casant-se. Ella no s'havia casat mai, tot i que feia anys que vivia amb el mateix amant i n'estava molt contenta. La Denise ho trobava xocant. I així es van trobar discutint si casar-se estava bé o no, en aquell desert on no hi havia cap home amb qui aparellar-se, a qui enganyar o abandonar, i quan se'n van adonar van arrencar a riure. Fins i tot jo vaig veure l'absurditat de la situació i vaig riure amb elles. De debó!, quan hi penso, m'adono que vaig riure molt més que no em pensava! Però, més tard, van plorar i no ho vaig poder entendre. Després em planyien, perquè no coneixeria l'amor, i era com quan parlaven de la xocolata o de la meravella d'una banyera plena d'aigua calenta: me les creia sense poder acabar de representar-me el què.
Jo, que no he conegut els homes (pàg. 145)
Jacqueline Harpman
Traducció d'Anna Casassas Figueras
Pròleg de Sophie Mackintosh
Periscopi
