Etiquetes

dijous, 31 de desembre del 2020

2021

 
    Old Cats Swing, Nova Jazz Cava de Terrassa, 31 de desembre del 2020

Avui he fet la meva última sessió de ioga, avui he acomiadat de l'any escoltant música dels anys trenta fins als cinquanta dels EUA, avui he acomiadat l'any amb una gran companyia. La cultura ens diverteix, el fet de saber estar present ens ajuda a saber a estimar, us sembla poc? És una pregunta naïf?

dilluns, 28 de desembre del 2020

Farts de sopes


Sao Paulo, 1948

  Quan era petit li havien ensenyat a pensar que els núvols tapaven la Ciutat de Déu, i els núvols baixos encara li despertaven la curiositat d'un nen que pensava que mirava cap allà on vivien els sants i els profetes. Però de la seva infància devota havia conservat alguna cosa més que els costums litúrgics del pensament. El dia no havia tingut cap sentit, i el cel semblava que li prometia una explicació literal.
  ¿Per què no havia tingut sentit? ¿Per què resultava poc gratificant? ¿Per què en Bronco, els Bestwick, els Negus, la separada del 7-F, la Katie Shay i el desconegut no significaven res? ¿Potser perquè els Bestwick, els Negus i en Bronco havien estat incapaços d'ajudar-se els uns als altres? ¿O tal vegada perquè la vella criada no havia deixat que el desconegut l'ajudés a donar menjar als ocells? ¿Era això, potser?, es va preguntar en Chester, mirant cap a l'aire blau, com si esperés una resposta escrita amb vapor. Però el cel només li va dir que aquell era un dia llarg de finals d'hivern, que era tard i que era hora d'entrar a casa. 

Contes-El superintendent (pàg. 228)
John Cheever
Traducció de Jordi Martín Lloret
Proa
Fotògraf: Geraldo de Barros

dijous, 24 de desembre del 2020

Gent tòxica

 

    Can Cabassa, Viladecavalls, juliol del 2020. Foto: Toni Latrilla

Ah, ¿què s'hi pot fer amb un home així? ¿Què es pot fer? Com es pot convèncer el seu ull perquè no busqui entre la multitud la galta amb acne, la mà malalta; com se li pot ensenyar a reaccionar davant la inestimable grandesa del gènere humà, la crua bellesa superficial de la vida; ¿com se'l pot obligar a posar el dit en les obstinades veritats davant les quals la por i l'horror són impotents?

Contes-Adéu germà (pàg. 33 i 34)
John Cheever
Traducció de Jordi Martín Lloret
Proa

dimarts, 22 de desembre del 2020

Recomençar

 
Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

 M'ha preguntat per les muntanyes. Més preguntes però d'una altra naturalesa. Feia servir el verb demanar per saber, no per obtenir.
 Són com els llibres, són trobades. No et pots banyar dues vegades en el mateix riu, deia el filòsof grec. Tampoc pots pujar dues vegades la mateixa muntanya, perquè cada cop és diferent, com la lectura de Pinotxo als deu anys o als cinquanta.

Impossible (pàg. 121)
Erri de Luca
Traducció d'Albert Pejó
Bromera

diumenge, 20 de desembre del 2020

Voler-te bé

 

Roma, desembre el 2019. Foto: Toni Latrilla

Ara m'ha vingut al cap un tema delicat. Alguna vegada em preguntes si soc gelós. I et reponc que no. Perquè et vull bé. La paraula ho canvia tot. Si la treus, queda: et vull. Aleshores és quan et tornes gelós. Però jo l'hi poso, aquesta paraula més, encertada i precisa: et vull bé.

Impossible (pàg. 52)
Erri de Luca
Traducció d'Albert Pejó
Bromera

dissabte, 19 de desembre del 2020

Sense vergonya

 
Madonna

L'educació no és una agència d'assegurances on cada estudiant pot calcular la seva cartera de riscos i oportunitats. És una invitació a comprendre el present per poder imaginar el futur. El convit a fer proper allò estrany i estrany allò proper. El futur no és res més que un present ben imaginat. I l'educació, l'ofici de compromís d'aprendre de fer-ho sense avergonyir-se.

Escola d'aprenents (pàg. 160)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg

Singularitats

 
Viladecavalls, desembre del 2020. Foto: Toni Latrilla

El problema de l'educació, però, és el d'un rellotge que es vol arreglar mentre no es pot aturar. El seu temps ja ha començat i cada curs s'inicia, així com cada vida que arriba, ja està sempre en curs. Com pot arribar un temps diferent quan el rellotge no s'atura?

Escola d'aprenents (pàg. 127)
Marina Garcés 
Galàxia Gutenberg

Títol?

 
L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Carta als meus estudiants de Filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint)

8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes.
9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una pregunta important. Els diners es cobren amb vida.

Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012

Escola d'aprenents (pàg. 123)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg

Sense oportunitats o poder competir?

 
L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

 "Oportunista és aquell que afronta un flux de possibilitats intercanviable, mantenint-se disponible per al major número d'elles, plegant-se a la més propera i desviant-se després d'una a l'altra", escriu Virno. 
 D'aquí, també, la por permanent de no encertar-la o que un altre jugui el joc de les possibilitats millor que tu.

Escola d'aprenents (pàg. 119)
Marina Garcés 
Galàxia Gutenberg 

dijous, 17 de desembre del 2020

Fora de joc

Matanzas (Cuba), desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

"Els escombriares són els herois oblidats de la modernitat", escriu Bauman, perquè refresquen dia a dia la frontera entre el dins i el fora. No és una frontera preexistent. Es crea en l'acte  mateix de descartar, dia a dia, qui pot entrar i qui no, qui segueix jugant  i qui queda fora de joc. La frontera es mou amb nosaltres, ens pot trepitjar l'ombra o fins i tot avançar-se tant que es converteixi en l'únic horitzó que podem veure. Tan hiperactiva com el sistema mateix que delimita, "el seu únic mode d'existència és la incessant activitat de separació."

Escola d'aprenents (pàg. 52)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg

dimecres, 16 de desembre del 2020

Escissió

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

 La vergonya no es queda en el que he fet o en el que ha passat, parla dolorosament del que soc. La meva vergonya es llegeix dolorosament en els ulls de l'altre, però se sent en el més íntim i profund del meu ésser, que d'alguna manera es troba negat.
 Què li passa a aquest jo interromput per la vergonya? Es pot explicar de moltes maneres, però totes coincideixen a assenyalar algun tipus d'escissió que separa el jo de si mateix. Darwin ja assenyalava que la vergonya era fruit de l'atenció sobre el jo a través de la mirada d'un tercer.

Escola d'aprenents (pàg. 38)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg

dimarts, 15 de desembre del 2020

Endebades

Lynn Hill

 Hi ha un llibre d'un alpinista francès que es titula: Els conqueridors de l'inútil. Inútil. Per mi, aquest objectiu té un valor. En una vida econòmica en què tot es mesura amb la doble columna deure/haver, amb el resultat i la utilitat, resulta que anar a la muntanya, pujar-hi, escalar-la, és un esforç beneït per la inutilitat. No serveix per a res i no vol servir per a res.
 Hi he fet i encara faig oficis manuals com a empleat. Aquestes feines comporten perills obligatoris, comptabilitzats a la nòmina sota l'epígraf prima de risc. A la muntanya prenc els meus propis riscos, lliures d'imposicions, festius i completament inútils.
 Qui ens ho fa fer? La bellesa de la superfície terrestre que frega per dalt la frontera amb l'aire, tal com fa la platja amb el mar. Gastar les meves energies de franc allà dalt em recompensa.

Impossible (pàg. 14)
Erri de Luca
Traducció d'Albert Pejó
Bromera
Fotògraf: Heinz Zak

diumenge, 13 de desembre del 2020

Emmudir

 

Infermers atenent un malat del virus d'Ebola a Sierra Leone, 23 de novembre del 2014

Los días siguientes fueron calurosos e interminables. El río se volvió turbio y se fue haciendo cada vez más estrecho, y en vez de la maraña de árboles colosales que había asombrado a Florentino Ariza en su primer viaje, había llanuras calcinadas, desechos de selvas enteras devoradas por las calderas de los buques, escombros de pueblos abandonados de Dios, cuyas calles continuaban inundadas aun en las épocas más crueles de la sequía. Por la noche no los despertaban los cantos de sirenas de los manatíes en los playones, sino la tufarada nauseabunda de los muertos que pasaban flotando hacía el mar. Pues ya no había guerras ni pestes pero los cuerpos hinchados seguían pasando. El capitán fue sobrio por una vez: "Tenemos órdenes de decir a los pasajeros que son ahogados accidentales". En lugar de la algarabía de los loros y el escándolo de los micos invisibles que en otro tiempo aumentaban el bochorno del medio día, sólo quedaba el vasto silencio de la tierra arrasada.

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 428)
Gabriel García Márquez
Mondadori
Fotògraf: Peter Muller

Desfullar

Fotògraf: Saul Leiter

El món està molt corcat, però el món no s'acaba aquí.

Entrevista diari Ara (vídeo), diumenge 13 de desembre del 2020
Lídia Heredia, entrevistada per l'Antoni Bassas

dijous, 10 de desembre del 2020

Polsims

Fotògraf: Saul Leiter


Terra

Trepitgem amb fermesa
la terra que ens nodreix
i compartim, fang que
som d'una mà inexistent,
horitzó llunyà d'un déu
irat i venjatiu.

Colgats pels llots,
esdevindrem de nou
la pols d'on provenim.

D'enyor, amor i altres paisatges (pàg. 71)
Àlvar Masllorens i Escubós
La Temerària

dimarts, 8 de desembre del 2020

El costat bo

 

 La nit que començaven les noves restriccions per la segona onada de la COVID-19 a Barcelona, jo havia de fer una ruta llarga en cotxe. Era la nit del 17 al 18 de juliol de 2020. Conduïa per l'autopista i plorava. De cansament. D'impotència. D'arbitrarietat. D'un inmens sentiment de pèrdua. Aleatòriament va començar a sonar una cançó que no recordava: "Nunca el tiempo es perdido", del Manolo García. La vaig escoltar unes quantes vegades seguides i de sobte vaig sentir que la tonada era l'expressió més dolça i desafiant que podíem dir-nos els uns als altres. 
 Perdre el curs, perdre el temps, perdre oportunitats, perdre experiències, perdre seguretats: són les amenaces amb què la nostra societat ens fa sentir sempre a punt de caure.

Escola d'aprenents (pàg. 11)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg

Anar-li la processó per dins

 
Fotògraf: Saul Leiter

La vida mundana, que tantas incertidumbres le causaba antes de conocerla, no era más que un sistema de pactos atávicos, de ceremonias banales, de palabras previstas, con el cual se entretenían en sociedad unos a otros para no asesinarse. El signo dominante de ese paraíso de la frivolidad provinciana era el miedo a lo desconocido. Ella lo había definido de un modo simple: "El problema de la vida pública es aprender a dominar el terror, el problema de la vida conyugal es aprender a dominar el tedio".

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 271)
Gabriel García Márquez
Mondadori

diumenge, 6 de desembre del 2020

La pròpia llum

 
Trastevere, Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

La Rita Pijoan ens diu en el llibre que cal clavar les urpes en la carn de la vida.
 
Sam Abrams, crític literari
LLibre: Diaris haitians 
Autora: Rita Pijoan
Trípode

dissabte, 5 de desembre del 2020

Decaure

 

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Por pura experiencia, aunque sin fundamento científico, el doctor Juvenal Urbino sabía que la mayoría de las enfermedades mortales tenían un olor propio, pero ninguno era tan específico como el de la vejez. Lo percibía en los cadáveres abiertos en canal en la mesa de disección, lo reconocía hasta en los pacientes que mejor disimulaban la edad, y en el sudor de la propia ropa y en la respiración inerme de su esposa dormida. De no ser lo que era en esencia, un cristiano a la antigua, tal vez hubiera estado de acuerdo con Jeremiah de Saint-Amour en que la vejez era un estado indecente que debía impedirse a tiempo. El único consuelo, aun para alguien como él que había sido un buen hombre de cama, era la extinción lenta y piadosa del apetito venéreo: la paz sexual. A los ochenta y un años tenía bastante lucidez para darse cuenta de que estaba prendido a este mundo por unas hilachas tenues que podían romperse sin dolor con un simple  cambio de posición durante el sueño, y si hacía lo posible para mantenerlas era por el terror de no encontrar a Dios en la oscuridad de la muerte.

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 61 i 62)
Gabriel García Márquez
Mondadori

diumenge, 29 de novembre del 2020

Entre foscors i clarors

 
 Escultura l'Harmonia, Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla

Sí, d'allò en podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que cada parpelleig era capaç d'arrencar una espurna de la tèrbola esca de la foscor, d'encendre als tenebrosos racons de l'habitació aquell esplet i aquell esclat tan viu d'imatges: el llustre de les barbes cargolades, de la brillantor desigual dels patins, del devesall de claror sobre les escales de pedra dels portals, del llampurneig de les vies, de la pàgina oliosa dels rius en la placidesa de la nit, de la lluïssor dels cabells com un fil d'or i les cares enrojolades, de la lluïssor de les palmes obertes i esteses de legions i legions de mans que se li llançaven a sobre. Sí, d'allò podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que les orelles tenien la facultat d'arreplegar novament i de reconstituir el xiscle, la veu ronca, el crit de l'esglai, les campanes, la respiració feixuga, el brogit de les multituds i tots els sons que fermenten en els cups del silenci i del passat. Era només entre son i vigília que se sentia estès encara a l'empedrat, notant l'empedrat sota seu, i sobre seu, i avançant sense parar cap a ell com una bromera negra, aquell núvol persistent de peus calçats que corrien, sabates fetes malbé, sabates noves, esmussades, punxegudes, enfangades, embetumades, deformades, gastades d'un costat, boterudes, a sota d'unes faldilles, a sota d'uns pantalons, sabates, sobre seu i a través seu, i notar-les totes i experimentar, no pas dolor, no pas basarda, sinó un triomf estrany, una estranya conformitat. Sí, d'allò podia dir-se'n son. Va tancar els ulls.

Digueu-ne son (pàg. 563 i 564)
Henri Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor

divendres, 27 de novembre del 2020

L'art


La carta, de l'Octavi Intente. Foto: Toni Latrilla

La literatura serveix per llegir la realitat.

Erri De Luca, El Periódico, 18 de novembre del 2020

diumenge, 22 de novembre del 2020

Jous

 
Viñales (Cuba), desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

No et pots imaginar la desesperació que sentia. Encara ara em costa parlar-ne, de tant mal que em fa. Per sort, cap ombra no ha partit mai cap pedra, i et pots preguntar mil vegades per què vius, i tot i així no morir-te.

Digueu-ne son (pàg. 255)
Henry Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor

diumenge, 15 de novembre del 2020

Ombres

Merzouga, desembre del 2018. Foto: Toni Latrilla

Escolta, Ocell que dóna corda, ¿has vist mai l'ombra d'una llàgrima? L'ombra d'una llàgrima no és una ombra normal. És molt diferent. És una cosa que ve d'un món molt llunyà especialment per als nostres cors.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 817)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

dimarts, 10 de novembre del 2020

Humans

 

Una professora de Nàpols fent la classe al carrer

Els homes hem inventat la filosofia, la psicologia, la lògica, la literatura... Però jo penso que si la mort no existís, totes aquestes idees tan complicades no haurien aparegut.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 334)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca
Foto: Ciro de Luca/Reuters

diumenge, 8 de novembre del 2020

Acuïtat

 


Volar no és gaire difícil. Un cop aixecaves el vol, l'únic que havies de fer era posar les ales en l'angle adequat i regular la direcció i l'alçada. El meu cos va aprendre la tècnica de seguida i va solcar el cel lliurament, sense cap esforç. Vaig mirar el món des del punt de vista de l'ocell que dóna corda.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 333)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

dissabte, 31 d’octubre del 2020

Connexió

Lluna blava, 31 d'octubre del 2020, Can Sanahuja, Viladecavalls. Foto: Toni Latrilla
 
  A qui no li agrada la bellesa de la terra, de la natura? Quan fem algun comentari d'aquesta temàtica no sempre interactua amb el propòsit natural, i sí que algunes vegades el trobem fins i tot naïf, un macramé indefinit d'adjectius banyats d'un caràcter frívol  com magnífic, meravellós, preciós, fabulós... Avui, com molts caps de setmana, caminant per camins forestals del meu poble entre pins, roures, alzines, canyissars i oliveres, esperava l'aixecada de la lluna blava, la segona lluna plena en un mateix mes. Quin bon rotllo! L'olor de tardor, perquè les flaires d'estacions canvien en els boscos, els silencis traspuen diferent, apareixen llums psicodèliques i sobretot, el benestar de perdre el sentit de la vida, o potser no, potser de recuperar-ne el sentit. Aquesta vida hem vingut a ser feliços. En quin percentatge? Tot el que puguem i més. La natura potser ens mestreja: pins, roures, alzines canyissars, oliveres..., i de tant en tant un reguitzell de senglars que em creuen espantats i en canvi l'ensurt me l'emporto jo. 
  En aquesta setmana una amiga va esmentar Parmènides. Aquest bon home deia que les esferes biològiques ens mostraven la perfecció, l'equidistància geomètrica des del centre. 
  Ja era prou fosc i acabant la pujada de la bassa de Can Sanahuja, quan he arribat a l'era de la masia, m'he trobat la lluna blava.

Confiança

 
Gary Hunt saltant des de 27 metres d'alçada
  
 -És veritat. Mai no em va passar pel cap. No em pensava que la Kumiko em pogués mentir així, i encara no m'ho crec.
 -Si deixem de banda el resultat -va dir la Malta Kano-, la capacitat de confiar plenament en algú és un dels valors més nobles de l'ésser humà.
 
Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 262)
Haruki Murakami 
Traducció del japonés d'Albert Nolla
La Butxaca
Fotògraf: Dean Treml

dissabte, 24 d’octubre del 2020

Solideses

 

Pot ser que realment tingués un toc màgic. Però no era només això. També tenia molt bon ull a l'hora de triar els empleats que havien de treballar per a ell. Els pagava un bon sou i els tractava bé, i ells a canvi treballaven de valent. "Quan veig algú que val, trec un feix de bitllets i li dono una oportunitat", em va dir una vegada. "El que puguis comprar amb diners, ho has de comprar sense pensar si surts guanyant o perdent. L'energia val més guardar-la per a allò que no es pot comprar amb diners". 

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 156)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

dimecres, 21 d’octubre del 2020

Argent viu

 
Terrassa, octubre el 2020. Foto: Toni Latrilla

Vaig posar les cames sobre la cadira i vaig recolzar la galta sobre els genolls doblegats. Em vaig estar una estona amb els ulls tancats. Tot continuava en silenci. La foscor de darrere les parpelles era com el cel encapotat, però d'un gris més fosc. De tant en tant veia algú i la pintava d'un to una mica diferent: d'un gris daurat, d'un gris verdós o d'un gris rogenc i viu. Em vaig quedar parat que el gris pogués tenir tans matisos. Vaig pensar que els humans érem ben estranys. Només estant deu minuts amb els ulls tancats, podíem veure una infinitat de tons gris.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 86)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

diumenge, 18 d’octubre del 2020

Il·lustrar

Viladecavalls, octubre del 2020. Foto: Toni Latrilla

-Som criatures orgàniques -raona-. Creixem, evolucionem, canviem... Si tens una metàfora industrial al cap, llavors et deixes portar pel tipus de llenguatge que s'utilitza ara amb tot això dels rànquings i els estàndars d'avaluació. Però educar s'assembla més a la jardineria que a l'enginyeria. Si ets jardiner, tu no fas créixer la planta, la planta creix per ella mateixa. No li poses les fulles, ni li pintes els pètals, ni li cargoles les arrels. La planta creix per ella mateixa si crees les condicions adequades.

El càstig (pàg. 147)
Guillem Sala
L'Altra Editorial

Parar esment

 
Cadaqués, juny del 2020. Foto: Toni Latrilla

Empecé por el sur; Fuengirola, Benalmádena, Nerja... Fui subiendo el puntero del ratón por la costa mediterránea; de Andalucía hasta llegar a Murcia. De ahí, hasta Valencia, que no me convencía. Seguí hasta llegar a Cataluña y fui directo a la Costa Brava; Tossa de Mar, Palamós, Llafranc, l'Escala... Justo en el instante que llegué a Cadaqués y, de manera repentina, una mariposa amarilla asustada y desorientada entró por la ventana.

La mariposa amarilla (pàg. 19)
Hugo Scoccia
Círculo Rojo

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Esbrollar

Serralada de Montserrat, Vacarisses, octubre del 2020. Foto: Toni Latrilla

Com camins. Un camí transitat està desbrossat i és fàcil de seguir. Un camí per on no hi passa mai ningú s'omple de mates i bardisses. Si no hi vas, l'autopista del vici a la llarga desapareix del mapa.

El càstig (pàg. 83)
Guillem Sala
L'Altra Editorial

dissabte, 10 d’octubre del 2020

Rompre

Platja Gran de Cadaqués, 11 de setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla
 
-La nit és bonica.
-La nit és el que permet alguns canvis sobtats.
-La nit és concreta.
-La nit és obliqua. A una banda, els éssers humans, a l'altra les bèsties, per això tremolem quan arriba la nit, perquè no trobem el nostre foc.

El desert malva (pàg. 125)
Nicole Brossard
Traducció i prefaci d'Antoni Clapés
Lleonard Muntaner

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Aviar

El Gironès, octubre del 2020. Foto: Toni Latrilla

La Lorna Myher s'havia criat a la ciutat d'Ajo, a uns quants quilòmetres de la foneria de coure. Era filla única i vivia amb la mare i l'àvia en una casa-remolc que el pare havia comprat poc abans de morir. Cada dia, un gran núvol tòxic aturava el temps damunt la ciutat i la Lorna Myher girava el cap vers el sud, en direcció a les muntanyes Ajo. Només allà podia sentir-se com una criatura entre les criatures, a l'aguait del mínim senyal de vida, seguint cada indici susceptible d'adreçar-la vers una llodriguera, un formiguer, un niu. Li agradaven aquests moments en què retenint l'alè esdevenia escates, perles, urpes, sentia el cos lleuger capaç de tots els camuflatges enmig d'espines i baies salvatges.

El desert malva (pàg. 89)
Nicole Brossard 
Traducció i prefaci d'Antoni Clapés
Editorial Lleonard Muntaner

dissabte, 3 d’octubre del 2020

Fretures

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

"Si le pidiésemos pureza moral a nuestros artistas no tendríamos a quién leer".

Siri Hustvedt, La Nación, 2 d'octubre del 2020

dimecres, 30 de setembre del 2020

Capgirar

La Garrotxa, setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla

Vaig recordar una pel·lícula que va tenir, en aquella època, molt d'èxit. Explicava la història, una llegenda per a temps de crisi, de l'executiu despatxat que no gosa confessar-ho a la dona i als fills. Creia que trobaria ràpidament feina i vet aquí que ja se li acabava l'atur. Cada matí surt, cada vespre torna fent veure que ha anat al despatx i ja n'ha tornat. Passa els dies vagarejant, evitant el seu barri. No parla amb ningú, cada cara li fa por perquè podria ser la d'un antic company, d'un amic que es preguntaria que hi fa en un banc en plena tarda... Però un dia troba persones en la mateixa situació que ell, paios penjats en la misèria. Descobreix amb ells un món més dur, però més càlid i viu que aquell on vegetava confortablement abans d'aquesta immersió. Surt de l'experiència més madur i més humà: la pel·lícula acaba bé.

L'adversari (pàg. 86)
Pròleg de Jordi Amat
Emmanuel Carrère
Llibres Anagrama

dissabte, 26 de setembre del 2020

Òptiques

Gurb, setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla
 
Tornant cap a casa, fa fixar-se que la plana dels aiguamolls, abans plena de neu i ombres allargades de troncs, ara estava encesa de lliris d'aigua. Les fulles fresques, amb aspecte de comestibles, eren grosses com plàteres. Les flors sortien disparades com la flama d'una espelma i n'hi havia tantes, d'un groc tan pur, que feien claror des de la terra cap al cel ennuvolat. La Fiona li havia dit que també feien escalfor. Furgant en un dels seus pous d'informació oculta, havia afegit que, en teoria, si ficaves la mà dins la voluta del pètal, notaves l'escalfor. Deia que ho havia intentat, però que no podia estar segura de si ho havia notat o imaginat. L'escalfor atreia als insectes.

"La naturalesa no juga només a ser decorativa."

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni-Lluny d'ella (pàg. 315)
Alice Munro
Traduït per Dolors Udina
Club Editor

diumenge, 20 de setembre del 2020

la felicitat constant és la curiositat

Alice Munro, estiu del 1994

De retorn a casa em passava hores escrivint en una taula de fusta sota les finestres d'una antiga galeria convertida en una mena de cuina. Tenia esperances de guanyar-me la vida com a escriptora. El sol escalfava de seguida la petita habitació i la part del darrere de les cuixes -portava pantalons curts- se m'enganxava a la cadira. Sentia la peculiar olor química del plàstic de les sandàlies que absorbien la suor dels peus. M'agradava: era l'olor de la laboriositat i, confiava, de la meva destresa. El que escrivia no era pas millor que el que havia aconseguit escriure en l'antiga vida mentre les patates es coïen o la roba girava a la rentadora. Només que escrivia més i no era pitjor... i prou.

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni-Ortigues (pàg. 172)
Alice Munro
Traduït per Dolors Udina
Club Editor
Títol (cita): Alice Munro
Foto: The Paris Review

dissabte, 12 de setembre del 2020

Rodar

Cadaqués, setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla

  Tan bon punt va haver acabat de rentar plats, se'n va anar a la seva habitació amb el llibre que li havien assignat a la classe de literatura: David Copperfield.
  Era una noia que no havia rebut mai res més que tímides reprovacions dels seus pares -pares grans amb una nena de la seva edat, cosa que deien que explicava el seu caràcter- però se sentia totalment identificada amb la desgràcia de David Copperfield. Tenia la sensació de ser algú com ell, que bé podria haver estat òrfena, perquè probablement, quan es conegués la veritat i se li tanqués el futur, hauria de fugir, amagar-se, valer-se per si mateixa.

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (pàg. 34)
Alice Munro
Traduït per Dolors Udina
Club Editor

dimecres, 9 de setembre del 2020

Dur a terme

Brooklyn

Pero Dios sabe que he tenido ocasiones de sobra para aprender.

El viejo y el mar (pàg. 114)
Ernest Hemingway
Debolsillo
Foto: Bruce Davidson

dissabte, 5 de setembre del 2020

Perspicaç

 

Mostar, agost del 2017. Foto: Toni Latrilla

La vida té més talent que nosaltres -diu el primer personatge, l'escriptor-. ¿Com podem competir amb aquesta deessa? Les seves obres són intraduïbles, indescriptibles." 

L'encantador (pàg. 129)
Vladímir Nabòkov
Epíleg: Dimitri Nabòkov, paràgraf del conte The Passenger
Traducció de Jordi Arbonés
Clàssics Moderns

diumenge, 30 d’agost del 2020

Policromia

Marràqueix, agost del 2014

La ment és com un tapís densament teixit, en el qual els colors es destil·len a partir de percepcions dels sentits i l'estampat prové de giragonses de l'intel·lecte. 

Reflexos en un ull daurat (pàg. 111)
Carson McCullers
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial

Desimbolt

Ciutat vella de l'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol. Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt a la vida. 

De Camus a Messi, Ara, 29 d'agost
Miquel Seguró Mendlewicz
Escrit de l'Albert Camus

divendres, 28 d’agost del 2020

Palesar

 

La memòria és gegantina i fràgil, com ses balenes, i si de tant en tant no sortim a respirar, perilla sa seua supervivència.

Els Kontos-Memòria submarina (pàg. 9)
Una nissaga de bussos i corallers-De Grècia a Cadaqués
Autors: Konstantí Kontos, Erika Serna, Pep Vila i Pere Vehí Kontos
Edició: Bar La Boia, SL
Foto: Eivissa, agost del 2020. Toni Latrilla

dijous, 27 d’agost del 2020

Vacuïtat

Cadaqués, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla

Todo el mundo pretende hacer interesante el dolor: primero, las religiones, luego los poetas, luego, no nos olvidemos de ellos, incluso los médicos, interviniendo con su obsesión psicosomática. Todo el mundo quiere darle significado. ¿Qué significa este dolor? ¿Qué está exhibiendo? ¿Qué está traicionando? Es imposible limitarse a sufrir el dolor, también hay que sufrir un significado. Pero el caso es que no es interesante, ni tiene significado: es lisa y llanamente dolor, estúpido dolor, lo contrario de interesante, y nada, nada hay en él de valor, a no ser que el sujeto esté loco desde el principio.

La lección de anatomía-Ardor (pàg. 435)
Philip Roth
Traducció de Ramón Buenaventura
Galaxia Gutenberg 

dissabte, 22 d’agost del 2020

Acorruar

 

Hammer and Sickle, 1976, Andy Warhol

Como dijo en cierta ocasión uno de nuestros famosos disidentes, un hombre que solo habla con la verdad por delante: "En el escalafón del Estado, no hay ciudadano que no tenga bajo sus pies un peldaño inferior al que ocupa."

La orgía de Praga-De los cuadernos de Zuckerman (pàg. 548)
Philip Roth
Traducció de Ramón Buenaventura
Galaxia Gutenberg

dimecres, 19 d’agost del 2020

Arranjar-se

 Cala Xarraca, Eivissa, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla

Todo se halla muy lejos de ser la vida tal como yo la siento, tal como yo la veo, tal como yo la conozco, tal como yo deseo conocerla. Pero su agente no se dio por aleccionado, ni le vio gracia a la cosa.
  -El mundo es tuyo, Nathan, no te escondas de él poniendo a Henry James por delante.

Zuckerman desencadenado-Tú eres Nathan Zuckerman (pàg. 204)
Philip Roth
Traducció de Ramón Buenaventura
Galaxia Gutenberg

diumenge, 16 d’agost del 2020

Assossec

 

Punta Prima, Cadaqués, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla

Tras haber sometido a concienzudo análisis los sellos holandeses -series de después de la guerra, desconocidas para ella- y contemplando el matasellos, se  puso a la tarea de comprobar con cuánta minucia lograba deshacer el envoltorio. Era una ridícula exhibición de serena paciencia, y así quería ella que fuese. Se sentía, a la vez, triunfadora y aturdida. Aguante, pensó. Paciencia. Sin paciencia no hay vida. Cuando por fin terminó de desatar el cordel y de desplegar, sin desgarrones, las diversas capas de grueso papel marrón, tuvo la impresión de que lo que había extraído de la envoltura para colocarlo en el regazo de su muy linda y muy norteamericana falda de lino beis era su propia supervivencia.
   Van Anne Frank. Su libro. Suyo.

La visita al maestro-Femme Fatale (pàg. 100)
Philip Roth
Traducció de Ramón Buenaventura
Galaxia Gutenberg

dimecres, 12 d’agost del 2020

Sempre resten fars

 

Far des Moscarter, Portinaxt, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla

Perquè en un esclat d'il·luminació fugaç, havia vist una imatge de lluita humana i de coratge. Havia vist el passatge fluid i interminable de la humanitat a través del temps sense fi. Havia vist tots els qui s'esforcen i tots els qui -en una paraula- estimen. Se li va expandir l'ànima. Va ser tan sols un instant, perquè tot seguit va percebre dins seu un avís, un flaix de terror. S'havia quedat suspès entre aquells dos mons. Es va adonar que mirava el seu reflex al mirall de la barra que tenia davant. La suor li brillava a les temples i tenia la cara desencaixada, amb un ull més obert que l'altre. L'ull esquerre es contreia examinant el passat, mentre que el dret s'esbatanava horroritzat, contemplant un futur negre, ple d'errors i de ruïna. I es trobava suspès entre la resplendor i la foscor. Entre la ironia amarga i la fe.

El cor és un caçador solitari (pàg. 395)
Carson McCullers
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial

dissabte, 8 d’agost del 2020

Jous



I fins i tot quan eren petits, solia parlar-los del jou que s'havien de treure de les espatlles: el jou de la submissió i de la peresa. I quan van ser una mica més grans, els va voler transmetre que no hi havia cap Déu, però que les seves vides eren sagrades, i que cadascuna d'elles tenia un propòsit real i genuí.

El cor és un caçador solitari (pàg. 95)
Carson McCullers 
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial
Halle Berry i Caronji Calhoum, foto de la pel·lícula Monster's Ball