The Troubles

Carles Puigdemont, l'Alguer, un dia després de sortir de la presó, 25/9/21. Foto: Diari Ara

 Es nodrien de converses interminables. Adams, que sempre havia tingut tendència a l'erudició, animava als homes que l'envoltaven a enfortir les seves idees. Els presos oganitzaven conferències i sessions de debat. Es reunien al filat (que és com en deien de les tanques que separaven els diferents recintes) i parlaven de política i història i discutien les darreres notícies de la guerra que es lliurava a l'exterior. Un pres de l'IRA, jove i obstinat, organitzava classes culturals. Escrivia poesia i més endavant es va convertir en el portaveu dels presos republicans. Es deia Bobby Sands. Aquell racó va convertir-se, com remarcaria Adams posteriorment, en "la nostra torre d'ivori de filferro espinós". Adams era un interlocutor ràpid i captivador, de ment aguda. Però malgrat les mostres de gregarisme, hi havia aspectes de la seva personalitat que es reservava per a si mateix. Així com Hughes es considerava no solament no religiós sinó antireligiós, Adams estava immers en el catolicisme. De nit, Hughes llegia discursos de Fidel Castro; Adams passava el rosari.

No diguis res (pàg. 226)

Patrick Radden Keefe

Periscopi

Tardor

 Sense títol. Eivissa, 1954. Exposició de l'Oriol Mas Pons. Eivissa, 11 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

 Uns versos d'en Whalt Whitman en el seu llibre Fulles d'herba, diu que les paraules de la poesia:

 

Equilibren jerarquies, colors, races, credos i els sexes, 

No cerquen la bellesa, són perseguides, 

La bellesa sempre les toca o s'hi acosta molt a prop, anhelant enfervorida, malalta d'amor. 

 Avui, dia 22, a les 21 h i 21 minuts entrarem a la tardor. Tres mesos en què caurà la llum, caurà la fulla i el cel del capvespre prendrà un altre to, els ocells volaran alts per fugir; una estació que m'inspira neteja, un reclam de buidar-se, d'un nou inici, de no aturar-se, de no aburgesar-se. Caure per seguir creixent. Una estació que m'evoca la reconciliació, l'acompanyament, el recolliment i la reflexió. Reconduir l'energia estiuenca. Créixer sense rendir-te malgrat els cinquanta-sis anys. Una estació que m'inspira poesia per generar fortalesa: Els arbres despullats i nus sense perdre el centre.

                                                                                                 -Toni Latrilla-

Pàtria

 

Sant Martí d'Empúries, 18 de setembre del 2021. Foto: Toni Latrilla

L'endemà vam marxar. Ara, aquella vegada, ja no tornaria a ser mai més un emigrant.

 Vaig recordar l'ocell migrador que havia vist tot sol al cel serè de Gotland. Havia perdut l'esbart, però no el rumb. Jo tenia el mateix problema. Havia perdut el meu esbart. El rumb, però, me l'havien donat aquells xicots, la seva professora, l'Olímpia Lampusi, i les paraules d'Èsquil.

 I aquest llibre, el primer que escric directament en grec després de cinquanta anys, és el meu agraïment tardà per a tots ells, que em van retornar la meva llengua, l'única pàtria que em quedava i l'única que no em feriria.

Una altra vida, encara (pàg. 149 i 150)

Theodor Kallifatides

Galàxia Gutenberg

Paraules i accions

 

L'Escala, 17 de setembre del 2021. Foto: Toni Latrilla

 La societat no vol ni pot prohibir opinions, només accions. Sembla lògic, però no ho és. Les opinions no es consideren accions, són inmaterials, existeixen en l'espai i el temps com una mena de fantasmes. Les paraules no són res més que aire comprimit.

 En canvi, les accions són visibles. Canvies de lloc una cadira en una sala, i la sala canvia.

 La meva àvia no era periodista ni filòsofa però acostumava dir "la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos". Sabia el que gairebé tothom sap: que una paraula pot fer més mal que el ganivet més esmolat. Dir una cosa és fer una cosa.

Una altra vida, encara (pàg. 60)

Theodor Kallifatides

Traducció del grec modern de Montserrat Camps

Galàxia Gutenberg

Opressions

 Com si volguessin remarcar la inutilitat de la resistència no-violenta, quan Eamonn McCann i una massa enorme de manifestants pacífics es va congregar a Derry una tarda glaçada de diumenge del gener del 1972, els paracaigudistes britànics van obrir foc contra la gentada, i van matar tretze homes i en van ferir quinze més. Els soldats van afirmar posteriorment que havien estat tirotejats i que només havien disparat contra manifestants armats. Cap d'aquestes afirmacions era certa. El Diumenge Sagnant, com es coneixeria des d'aleshores per sempre més, va ser un succés aglutinador per al republicanisme irlandés. La Dolours i la Marian eren a Dundalk quan van sentir les informacions sobre la masacre. La notícia les va omplir d'una fúria aclaparadora. Al febrer, uns manifestants van incendiar l'ambaixada britànica a Dublín. Al març, Londres va suspendre l'odiat parlament unionista a Irlanda del Nord i va imposar el govern directe des de Westminster.

 Aquell mateix mes, Dolours Price va viatjar a Itàlia per fer córrer la veu sobre l'opressió dels catòlics a Irlanda del Nord. Va parlar del "sistema de gueto" i de la manca de drets civils. "Si les meves conviccions polítiques m'haguessin dut a participar en un assassinat, ho confessaria sense dubtar-ho", va declarar a un periodista, fent servir una mena de construcció sintàctica deliberadament evasiva que va esdevenir arquetípica de la descripció de les activitats dels militants durant els Troubles. "Si m'haguessin ordenat matar un enemic del meu poble, hauria obeït sense tenir cap por". En la fotografia que il·lustrava el reportatge, Price posava com una malfactora, amb la cara tapada per una bufanda.

No diguis res (pàg. 79)

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

Periscopi

Rius i mars

 

El meu Riu cap a Tu.

Mar blau, m'acolliràs?

Espera resposta, el meu Riu,

Oh. Mar, somriu!

Et portaré Riuets

des de pigallats indrets.

Digues, Mar, em prendràs?

My River runs to Thee -

Blue sea - Wilt welcome me?

My River waits reply.

Oh Sea - look graciously!

I'll fetch thee Brooks

From sportted nooks -

Say Sea - take me?

Aquesta és la meva carta del món-poema 219 (pàg. 78 i 79). Emily Dickinson. A cura de Marcel Riera. Proa.

Vida social

Benirràs, Eivissa, 7 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

 

 Era una solidaritat estimulant. A mesura que s'intensificava la violència, els funerals fastuosos van passar a ser una rutina, amb oracions emotives i vibrants al costat de les tombes i taüts embolicats amb banderes tricolors. Una broma recurrent deia que l'única vida social que es feia a Belfast eren les vetlles.

No diguis res (pàg. 62)

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

Periscopi

Límits

 

Agadés, Níger. Instagram, ingervandyke_oficial, 13 d'abril. Foto: André Benamour

 La escritura metódica me distrae de la presente condición de los hombres. La certidumbre de que todo está escrito nos anula o nos afantasma [...].

 Acabo de escribir infinita. No he interpolado ese adjetivo por una costumbre retórica; digo que no es ilógico pensar que el mundo es infinito. Quienes lo juzgan limitado, postulan que en lugares remotos los corredores y escaleras y hexágonos pueden inconcebiblemente cesar -lo que es absurdo. Quienes lo imaginan sin límites, olvidan que los tiene el número posible de libros.

Ficciones-La biblioteca de Babel (pàg. 99)

Jorge Luis Borges

Debolsillo