l'art i la vida

Sense títol, Octavi Intente

 La grandesa de l'art veritable era tornar a trobar, a copsar, fer-nos conèixer aquella realitat lluny de la que vivim, de la que ens separen cada cop més a mesura que el coneixement convencional amb què la substituïm adquireix més gruix i impermeabilitat, aquella realitat que correríem un fort risc de morir sense haver conegut, i que és, simplement, la nostra vida.

 L'autèntica vida, la vida finalment descoberta i aclarida, l'única vida, en conseqüència, plenament viscuda, és la literatura. Aquesta vida que, en cert sentit, viu a cada instant en tots els homes, tant com en l'artista. Però no la veuen, perquè no miren de treure'n l'entrellat. I així el seu passat està curull d'innombrables clixés que són inútils perquè la intel·ligència no els ha "revelat".

A la recerca del temps perdut-El temps retrobat. Una tria (pàg. 278)

Traducció de Josep Maria Pinto

El Cercle de Viena 

Nenúfars

Barcelona, 25 de desembre de 2022. Foto: Toni Latrilla

 Ben aviat, el curs del Vivonne s'obstrueix amb plantes aquàtiques. Primer n'apareixen algunes d'aïllades, com un nenúfar que estava situat de forma malaurada i al qual el corrent deixava tan poc repòs que, com un transbordador accionat mecànicament, no abordava una riba sinó per tornar a l'altra, d'on acabava de venir, refent eternament la doble travesia. Impulsat cap a la riba, el seu peduncle es desplegava, s'allargava, fluïa, assolia el límit extrem de la seva tensió fins el marge en què el corrent se'n tornava a emparar, la verda exàrcia es replegava sobre si mateix i duia novament de tornada a trobar, sempre la mateixa situació, i em feia pensar en certs neurastènics [...]; atrapats en l'engranatge del seu malestar i de les seves manies, els esforços en que es debaten inútilment per escapar-ne no fa sinó garantir-ne el funcionament i desencadenar aquesta dietètica seva tan estranya, ineluctable i funesta. Així era aquest nenúfar, semblant també a un d'aquells desgraciats el suplici singular dels quals, que es repeteix indefinidament durant l'eternitat, excitava la curiositat de Dant, i la causa i les particularitats del qual ell mateix s'hauria fet contar del propi turmentar, si Virgili, tot allunyant-se a grans gambades, no l'hagués forçat a unir-se amb ell de seguida...

A la recerca del temps perdut-Pel cantó d'en Swann. Una tria (pàg. 40)

Marcel Proust

Traducció de Josep Maria Pinto

El Cercle de Viena

la força de la paraula

 

Platja d'Argelers, agost de 2013. Foto: Toni Latrilla

 Criatures de la vida i de la fantasia, l'atzar els buscarà camins i estades entre homes, per als quals repetiran inlassablement llur esdevinença enmig de l'època sòrdida i cruel que els tocà de viure i que, en el fons de llurs ànimes, acceptaren com una exigència del destí de llur temps, tan pròdig en hecatombes. Singulars i i·luminats, senzills i prodigiosos en llur humanitat, mínvols dins els simulacres de la història i gegantins en llur tendresa i afirmativa consciència, marxen per la terra de llur pròpia faula sense el rembonbori de la glòria ni la pressa dels personatges que han d'esquinçar l'aire per a proclamar llur estatura i transcendència. Marxen! Cap on? Marxen a l'encontre d'aquells qui foren com ells, i d'aquells qui un dia podrien ésser-ho -i que decididament ho seran, si el temps congria noves llunes atziagues-, per tal d'ésser reconeguts i rebre la resposta del bes germà... (pàg. 175) 

 Entre altres coses, el poeta és sobretot el que escolta, el que sap escoltar, el que sap escoltar profundament, persistentment, incessantment, les modulacions dels vents que bufen sobre els grans boscos del present, del passat i del futur. Epíleg de Lluís Solà (pàg. 185)

 Que ningú no es pensi que la poesia és un conjunt de discursos bells, de paraules ben confegides o d'experiments més o menys reeixits. La paraula de la poesia, si més no en els casos més exemplars, parla de sang i de dolor, d'exili i de llibertat, d'amor i d'odi, d'ésser i de desésser. I si fóssim capaços d'escoltar sense prejudicis, lentament, a fons, la Divina Comèdia o els Cants d'Ausiàs March, hi sentiríem sobretot això, la indissoluble pertinença de la llibertat a l'home i de l'home a la llibertat, de la paraula a l'home i de l'home a la paraula. Epíleg de LLuís Solà (pàg. 192)

Crist de 200.000 braços

Agustí Bartra

Debiaix

fer-se

 

Barcelona, tardor de 2022. Foto: Toni Latrilla

Les nostres ombres parlen de nosaltres.

La grandesa de l'ésser humà és que sempre està en moviment, sempre s'està fent.

                                                   Xavier Guix, Versió RAC1, 15/12/22

Eines

 

Orio, Guipúscoa, País Basc, 20 d'octubre de 2022. Foto: Toni Latrilla

 Aquell estiu s'havia de celebrar el bicentenari del naixement de Goethe, i en Thomas va escriure un assaig mirant de relacionar el pensament de Goethe amb les necessitats del món contemporani. Va pensar que amb l'exemple de Goethe podia predicar que, tant en públic com en privat, el món havia d'allunyar-se de la manera única de veure les coses i començar a pensar d'una infinat de maneres. El paradigme de Goethe podia ser estimulant per a un món amenaçat per una brutal topada entre ideologies. El cervell de l'escriptor era proteic, la seva imaginació estava oberta al canvi. L'humor i la ironia eren eines essencials per a ell.

El mag (pàg. 430)

Colm Tóibín 

Traducció de Ferran Ràfols

Amsterdam

fidelitat

Viladecavalls, 9 de desembre de 2022. Foto: Toni Latrilla

   em sento ple i responsable del meu destí. per miserable i trist que sigui és només meu i no en faig responsables als vencedors. el veig tan inherent a la meva vida que em costa de fer la distinció entre una cosa i l'altra. (...) ara que et perdo per mi tinc una mica de por de perdre't per catalunya. ja saps que l'estimo. que potser estimar catalunya és per a mi una mena d'amor propi, en el sentit estricte del mot, és a dir, com una mena de narcicisme. però no ens perdem en distincions intel·lectuals poca-soltes. l'estimo perquè és una veu potent i profunda que em ve de molt endins i de molt lluny en el temps. però tu que escoltes més el món i la vida que tu mateix, potser, arribaràs a perdre-la. si pots fer alguna cosa, evita-ho

Crist de 200.000 braços (pàg. 14, pròleg)

Agustí Bartra

Debiaix

Escrit: En Pere Vives li escriu aquestes paraules de fidelitat des de Mauthausen a l'Agustí Bartra, exiliat a la República Dominicana (darrera carta)  

Idees polítiques

Barcelona, 9 de desembre de 2022. Foto: Toni Latrilla

No hi ha dues persones que tinguin les mateixes idees polítiques.

El mag (pàg. 393)

Colm Tóibín

Traducció de Ferran Ràfols

Amsterdam

Mancances

 

Vallès Occidental, tardor de 2022. Foto: Toni Latrilla

 Després d'inhalar amb profunditat la calada del porro barrejat de coca i marihuana, el retorn al cervell és immediat després de tants anys sense consumir.

 -Això és molt bo, no m'ha sorprès.

 Era la cinquena ratlla que JFF esnifava després de tres hores de tertúlia. Converses de la vida de tres homes dins de l'últim terç de la seva vida. Jo escoltava amb molta atenció, vaig rebutjar beure alcohol en tota aquella llarga estona, la coca feia el efecte plaent, seguia el diàleg de dues persones molt experimentades d'una manera molt empàtica. Cultes i molt viscudes. JFF va tornar a esnifar una altra ratlla (la sexta). I a mi se m'acudeix dir-li perquè realment ho pensava:

 -Ostres, sembla que no t'afecti, ho portes tot molt controlat.

 -JFF: No, m'afecta moltíssim. Ser un consumidor de coca t'arrossega a recorreguts insostenibles. Si l'home tingués la fortalesa d'esnifar una ratlla diària, només la mateixa ratlla diària, seria fantàstic. Això és inviable. Tot és una mentida, les relacions derivades interessades que se t'acosten, tot el consum econòmic que t'arrossega se't fa insostenible a curt termini... Aquí davant de vosaltres dos, soc una façana, una vegada a casa, a la nit, assegut al sofà davant de la pantalla de l'ordinador, soc una casa enderrocada moltes vegades.

 -Sí, sempre és així, el camí de la teva vida ha de dependre més de tu que dels altres, li vaig contestar.

 La seva mirada infantil i ingènua es va quedar fixada per segons davant la meva. 

                                                                                   Diari personal, tardor de 2022