Polinyà, abril del 2021. Foto: Toni Latrilla
La pols estantissa dalt dels mobles. Per més que n'esborris el rastre, demà tornarà a ser-hi, recordant-te la condició de petit Sísif que dus encastada. Només la deixadesa fa que se n'acumuli massa, que la brutícia vagi guanyant terreny a la polidesa. La vida endreçada també és això, passar el drap de la pols ben sovint.
No sabria precisar exactament a partir de quin moment vam usar el drap per primer cop, amb la Joana. Segurament, com succeeix sempre, després de qualsevol paraula, acció o omissió que desatenem amb un somriure als llavis malgrat que pogués ser feridora. Un ínfim perdó per a una ínfima ofensa. Suma i segueix.
Vam provar de cuidar-nos, de cuidar la relació, amb mim, durant anys. Però a poc a poc s'esllavissen entre tots dos diferències que, amb el temps, aniran fent-se insalvables. Fins que t'adones que, a voltes, calles; que a voltes, no actues. Que certes divergències de criteri esdevenen obstacles les forces per lluitar contra els quals, de mica en mica, t'abandonen. I comences a recol·lectar rancúnies, silencis, ferides obertes que no cauteritzen perquè hi aneu afegint sal, cada dia una mica, i la coïssor arriba a fer-se quotidiana. I aleshores els oblits, les desatencions, l'estranyesa. L'altre esdevé el mirall on no reconèixer-se, el petit laboratori on assajar tots els altres, infinits, que poblen el teu món. De vegades te'n descobreixes absent, de vegades distant o fins i tot cruel. Revelant-se't, així, una nova imatge de tu de la qual públicament abjures.
En braços del pare (pàg. 63 i 64)
Àlvar Masllorens
La Temerària
