Existir, compartir i els records

 

Cuina, Terrassa, primavera del 2022. Foto: Toni Latrilla

 Només existeix de debó el que es comparteix, el que representem per als altres, encara que només sigui això, perquè un simple record no val res, sempre es deforma, es doblega per cabre en algun racó. Els records, sobretot els bons, no són sinó dolor que emmagatzemem sense saber-ho. 

Nascut de cap dona (pàg. 240)

Franck Bouysse

Traducció d'Anna Casassas Figueras

Periscopi

En literatura no existeix l'indescriptible

Port de Nàpols amb el Vesuvi al fons, agost del 2019. Foto: Toni Latrilla

  En literatura no existeix l'indescriptible.

  No és un acte de fe cap a les paraules. És la guspira de felicitat que allibera entusiasme quan trobes les adequades.

 "Només en l'entusiasme l'ésser humà veu el món amb exactitud." Gràcies a Marina Cvetaeva puc expressar la meva gratitud a les paraules.

  Em proporcionen l'entusiasme, la seva lent d'augment per veure-hi millor.

 Soc aquelles ulleres aguantades al nas de Miguilim, el nano del conte perfecte de Guimaraes Rosa. Miguilim descobreix la precisió del món, que havia ignorat per la seva miopia i que havia durat fins a aquell moment. 

  Les paraules, fill, no s'inventen la realitat, que existeix malgrat tot. El que fan és donar a la realitat una lucidesa sobtada que elimina l'opacitat natural que els és pròpia i les revela.

  Les paraules són l'instrument de les revelacions.

La volta de l'oca (pàg. 156)

Erri de Luca

Traducció de l'Albert Pejó

L'Eclèctica

Narracions

 

Leanne i Ed, Lif del Julian Opie. Museu Moco, Barcelona, 16/10/21. Foto: Toni Latrilla

  En una història jueva, un home recorda el seu avi, coix, que explicava com recitava les pregàries un famós devot del seu temps. Durant la narració, l'avi s'engrescava tant que es posava dret i començava a ballar per imitar aquella intensitat de pregària. I en aquell moment no coixejava.

  Així, deia aquell home, és com s'haurien d'explicar les coses. 

  Això és el que busco com a lector en el que llegeixo. 

  En canvi, com a escriptor, no tinc tantes pretensions.

  Jo no faig ballar el coix. Com a màxim l'agafo del braç.

La volta de l'oca (pàg. 136 i 137)

Erri de Luca

Traducció d'Albert Pejó

L'Eclèctica

Comportaments i ideals

 
Immanuel Wilkins, Nova Jazz Cava, 19/3/22. Foto: Toni Latrilla

  T'agrada oferir una mica de la teva vitalitat als desconeguts.

 Gairebé sembla una missió, un compromís que m'atreviria a dir polític, perquè en els millors dels casos un compromís polític consisteix en un comportament, més que en un ideal.

La volta de l'oca (pàg. 35)

Erri de Luca

Traducció d'Albert Pejó

L'Eclèctica

Cossos i ànimes

Yasushi Nakamura, Nova Jazz Cava, Terrassa, 17/3/22. Foto: Toni Latrilla

El cos acostuma a tramitar amb retard les factures de l'ànima.

Ja estem morts, amor (pàg. 166)

Xavier Aliaga

Angle Editorial

No ho sé

 
Església de Sant Martí, Viladecavalls, 13/3/22. Foto: Toni Latrilla

  Ja sabia la pregunta que li havia de fer: "Com es mesura el valor de les coses?". Però vaig dubtar. Encara que era la primera vegada que parlàvem d'aquest tema, ja havíem tingut converses semblants. Estava segura que la resposta seria: "per la felicitat que ens aporten"; per l'amor que sentim cap a l'objecte, a persona o el moment", o una cosa per l'estil.

 -I com es mesura el valor de les coses? -vaig preguntar al final, ansiosa de poder afegir idees al meu ventall de respostes preconcebudes.

 Es va fer un silenci dels que m'agraden. D'aquells en què t'adones que l'altra persona s'està esforçant per trobar una resposta assertiva, una resposta que no sigui una mentida ni per als altres ni per a si mateixa... una resposta que no diria qualsevol actor d'una pel·lícula dramàtica per quedar bé... una resposta de debò.

  -No ho sé -va respondre.

 "No ho sé". Era la primera vegada que algú m'ho deia, això. Des dels meu pares, passant pels professors, i fins i tot l'àvia, mai ningú m'havia donat aquesta resposta: Tothom tenia respostes pert a tot: l'existència de Déu, la vida a Mart, l'amor, Messi o Ronaldo... tothom tenia una opinió sobre tot... Tothom tenia sempre la veritat. No ho sé, però és possible que "no ho sé" sigui la resposta més sincera que m'hagin donat mai. No ho sé, però és possible que, si fóssim conscients que no ho sabem, potser tots plegats diríem una mica més la veritat.

Les ànimes de Brandon-Diademes que valen més que corones (pàg. 107)

César Brandon Ndjocu

Columna

Llunyania

 

Florència. Foto: Robert Sturman. Instagram, 17 de febrer del 2021

Soc la llunyania que tots porteu dins. La utòpica distància que us separa de deixar enrere la vostra creu. Fugiu perquè em noteu. Soc dins vostre, però lluny. Molt a prop, en el fons, però inabastable. No podeu escapar de mi ni cap a mi. Em sentiu sempre present, però, quan m'intenteu tocar, em mostro etèria. Com s'hi arriba, a la llunyania, us pregunteu. Et preguntes. I jo confesso: no hi pots arribar sol. T'hi han de portar. És un bescanvi de mons entre qui marxa i qui arriba. Només m'atrapes si hi ha algú que renuncia a mi per a tu. Aquest algú t'ha de prendre la pesant motxilla que fa massa temps que carregues a l'esquena i llançanr-se al mar amb ella. És llavors, sense les espatlles corbades per la culpa, quan podràs arribar-me. Qui marxa s'emporta amb ell la seva càrrega per tal que puguis caminar lliure fins a mi. 

Lluny vol dir mai més-Assevera la llunyania que (pàg. 182)

Marc Cerrudo Boada 

Amsterdam

Focs i polítics

 

Sant Cugat del Vallès, 20/02/22. Foto: Toni Latrilla

 Als focs, com als polítics, ens encanta créixer desmesuradament, malgrat que això comporti la destrucció del bé comú.

Lluny vol dir mai més-Assevera una barricada de foc que (pàg. 95)

Marc Cerrudo Boada

Amsterdam

Més vell que els propis pares

 
Refugiats ucraïnesos a prop d'Ubla (Eslovàquia), febrer del 2022. Peter Lazar. Diari Ara

"I mentrestant, arran d'això del Modi, la Jeanne es va suïcidar. Va saltar des d'una finestra de casa dels seus pares, quan encara no havia donat a llum. Em pregunto com va afectar això al Ranko, també. Sabeu, quan diuen que som la Generació Perduda... Ho va dir Hemingway, això, o Fiztgerald?"

 -Va ser... -va dir el Roman-. Perdò, va ser una cosa que Gertrude Stein va dir a Hemingway. Però, vull dir, ho va escriure ell. 

 -D'acord. El cas és que no veig que hi hagi una manera de dir-ho millor. Havíem passat un tràngol que els nostres pares no havien conegut. A causa de la guerra, érem més vells que els nostres propis pares. I quan ets més vell que els teus pares, què has de fer? Qui t'ensenya a viure?

Els grans optimistes (pàg. 465)

Rebecca Makkai

Traducció de Marc Rubió

Periscopi

Porcions

Sant Cugat de Vallès, 20/02/22. Foto: Toni Latrilla

El món és una meravella, però les porcions són petites.

                                                          Rebecca Hazelton, Slash Fiction

Els grans optimistes (pàg. 7)

Rebecca Makkai

Traducció de Marc Rubió

Periscopi