Les emocions

 

Vallès Occidental, 18/9/22. Foto: Toni Latrilla

 Les emocions no segueixen un ordre establert. Tal com passa amb les partícules de l'éter, s'estimen més volar amb llibertat, flotar a l'atzar, sempre tremoloses i canviants. 

Confessions d'una màscara (pàg. 199)

Traducció del japonès d'Albert Nolla

Yukio Mishima

Adesiara

Ficció i realitat, realitat i ficció

 

Vallès Occidental, setembre de 2022. Foto: Toni Latrilla

 No sé cuánto rato me sentí hipnotizado por el rumor de la lluvia que caía a plomo y por la sensación de que el mundo sólo existía cuando yo lo percibía, aunque veía también posible que el mundo existiera al margen de mi mismo, lo que en este caso sólo podría deberse a que siempre había otra persona que lo estaba percibiendo, pues de lo contrario no habría mundo, ni estrellas, ni universo, ni paranoia alguna. La pregunta que origina aquella sensación era la misma que había oído a Michi Panero hacerse tantas veces: ¿estamos en la tierra de los vivos o en otro lugar?

Montevideo (pàg. 215)

Enrique Vila-Matas

Seix Barral

comprendre

Cadaqués, 23 d'abril de 2019. Foto: Toni Latrilla

 Comprendre fa mal, però normalitzar l'aberració encara en fa més. La normalitat és la realitat que s'imposa a partir de les sentències dels judicis, de les classificacions, de les jerarquies i de les declaracions de guerra. La normalitat pot ser una dictadura que s'allarga quaranta anys. La normalitat pot ser una democràcia que es constitueix sense tallar estructures del règim anterior. La normalitat pot ser viure callant, parlant la teva llengua només a casa i en veu baixa. La normalitat és oblidar que la vida por ser una altra cosa. Per la Ció, la manera de no deixar-se caure a la temptació d'aquest oblit va ser no deixar mai d'intentar comprendre. [...] El filòsof alemany Th. W. Adorno va escriure, també a partir de l'experiència europea d'aquells anys, que per percebre el gris cal conèixer la resta de colors, encara que no en quedi ni rastre. Els ulls de la Ció, els ulls de comprendre, penso que són, precisament, els ulls que saben trobar aquest traç de color, entre el desig i la memòria, allà on ja res no semblaria imaginable.

Males companyies-Els ulls de comprendre (pàg. 185 i 186)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Sí

 

Madrid, agost del 2022. Foto: Toni Latrilla

...i la nit que vam perdre la barca dAlgesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal i ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa als cabells com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí.

Monòleg de la Molly Bloom (pàg. 124 i 125)

James Joyce 

Traducció de Joaquim Mallafrè

Cal Carré