Ceguesa

Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

Pura ceguesa psicològica -va dir el Trampolí, i costava dir si es dirigia al Quixot o al Sancho o al planeta Venus que brillava en un cel enfosquit-. Les víctimes de la traïció troben maneres de convence's que no estan sent enganyades. Sexualment, per exemple, però suposo que en altres temes també. Negocis, política, amistat. En sabem molt, d'enganyar-nos a nosaltres mateixos per preservar la confiança. Però no són només les víctimes, que ho fan. Els traïdors també es convencen a ells mateixos que no estan cometent cap traïció. En el moment mateix de les seves traïcions més flagrants es diuen a si mateixos que  estan actuant bé, fins i tot es diuen que els seus actes són els que convé més a la persona traïda, o a alguna causa superior. Ens salven de nosaltres mateixos o, com Brut i la seva colla, salven Roma de Cèsar. Els traïdors són els innocents, els bons de la pel·lícula, o com a mínim, no són tan dolents. 

Quixot (pàg. 314 i 315)

Salman Rushdie
Traducció de Marc Rubió

Proa

Missions

Liverpool, maig del 2006. Foto: Toni Latrilla

Els homes que fan camí junts, tenen tres opcions. Se separen, es maten o solucionen coses.

Quixot (pàg. 35)

Salman Rushdie

Traducció de Marc Rubió

Proa

Percepció

Roure de Can Sanahuja de Viladecavalls, ahir a l'hora quieta. Foto: Toni Latrilla

   

  -¿Y antes de empezar la guerra? -le pregunto-. Entonces era usted joven. ¿Qué quería ser?

 -Un ser humano -me contesta-, alguien que percibe la vida y la comprende como es en realidad, sin engañarse con mentiras [...], desde que cumplí los dieciséis años y le dije a mi padre que me negaba a fingir.

El profesor del deseo (pàg. 248)

Philip Roth

Debolsillo 

Moviments

Illa de Capri, l'agost del 2019. Foto: Toni Latrilla

Les ones enlluernen amb la seva blancor cada cop que trenquen. Les ondulacions llunyanes del mar semblen les escates d'una quantitat innumerable de peixos. Allà hi ha milers i milers de brillantors; milers i milers de moviments (i tanmateix, res no és etern).

Blanc (pàg. 57)

Han Kang

Traducció d'Alba Cunill

Rata

Atrapats

Façana de Bristol (Anglaterra), maig del 2008. Foto: Toni Latrilla

Volviendo a la narrativa de Chéjov todas las noches, escuchando el grito angustiado del ser humano dentro de la sociedad, atrapado y triste, de las esposas bien educadas que durante la cena con invitados se preguntan "¿Por qué sonrío y por qué miento?", de los maridos, aparentemente estables y seguros, llenos de "verdades convencionales y engaños convencionales". Simultáneamente, observo el modo en que Chéjov, con sencillez y claridad, aunque no con tanta impiedad como Flaubert, pone de manifiesto las humillaciones y  fracasos -peor aún: el poder destructivo- de quienes buscan cómo salir del encierro que suponen las restricciones y la convención, del omnipresente aburrimiento y de la agobiante desesperación, de las situaciones maritales dolorosas y de la endémica falsedad social, para acceder a lo que consideran una vida vibrante y deseable. 

El profesor del deseo (pàg. 156)

Philip Roth

Debolsillo

Fam

Venedors de pa, Grècia, any 1960

  -Gràcies! Gràcies! -deia ella-. Que bo que ets! Gràcies!

  Ella barbotejava, quasi no podia pronunciar les paraules. Quan va agafar la forquilla, tremolava tant que li va caure de les mans. La fam que l'estrangulava li causava uns tremolors senils al cap. Va haver de menjar amb els dits. A la primera patata que es va ficar a la boca, va esclatar en plors. Unes llàgrimes grosses li van rodolar galtes avall i van caure damunt del pa. Però continuava menjant, devorava goludament el pa amarat de llàgrimes, amb forts esbufecs, els queixos convulsos. En Goujet la va obligar a beure, perquè no s'ennuegués, i el got va repicar-li a les dents.

  -¿Vol una mica més de pa? -li va demanar a mitja veu.

 Ella plorava, deia que no, deia que sí, no ho sabia. Ai, Senyor! Que trist i que bo és menjar quan un s'està morint de gana!

La taverna (pàg. 514 i 515)

Émile Zola

Traducció de Carles Llorach-Freixes

Adesiara

Foto: Sabine Weiss

Consell

L'home que corre, París, any 1953

El matí en què l'Étienne marxava, li va fer un discurs sobre els seus drets i, després, li va fer un petó. Va proclamar: 
-Recorda que el productor no és esclau, però qui no és productor és que és un gandul.

La taverna (pàg. 304)

Émile Zola

Traducció de Carles Llorach-Freixes

Adesiara

Foto: Sabine Weiss

Representar

Pla de l'Estany, juliol del 2015. Foto: Toni Latrilla

Marleau-Ponty, escrivia que la veritat és allà a on hem arribat amb els altres, i que, si no, no és veritat a on hem arribat. La veritat no està feta per agradar. Per això mateix tenim tendència a esquivar-la i a muntar-nos, cadascú, la seva pel·lícula d'autoenganys i excuses. Anar junts cap a la veritat, encara que no ens agradi: potser és el que ens ofereix i ens ha ofert sempre el teatre (Marina Garcés, pròleg).

Llibre: Temps salvatge

Josep Maria Miró

Arola Editors

Obra del TNC (maig del 2018)

Llibertat

Platja de Lubeck (Alemanya), estiu del 2011. Foto: Toni Latrilla 

Avui començo aquest blog amb la voluntat de distreure uns minuts i si us fa anar més enllà que sigui per un bon bé. Avui ha estat el primer dia que hem pogut passejar, teníem ganes d'aire, de respirar fora dels nostres habitatges i així ho hem fet, on gaudir del sol a primera hora del matí en màniga curta envoltat de pins amb el cant dels ocells, la terra humida i el flaire de la ginesta que et feia sentir més lliure i un cel esponerós, m'ha fet sentir català, i per això avui amb més raó penso amb gent del país que no han pogut sortir de les seves cel·les injustament.