Absència

 

Botiga Mo, Cadaqués, juny del 2021. Foto: Toni Latrilla

  El humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. Diuen Tinc un jardí. Diuen La meva família, els meus amics. Diuen La gent, diuen Tothom. Els humans diuen Meu, meva, meus. [...] 

  Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbarts sota un pes invisible. 

Ànima-Pan Troglodytes (pàg. 115)

Wajdi Mouawad

Traducció d'Anna Casassas Figueras

Periscopi

Brau, ferotge i trèmul

 

Meditació 1039 de Seo Young-Deok, Capri, agost del 2019. Foto: Toni Latrilla

  Guida recitaba siempre lo mismo, mientras repartía el botín en el baldío: no te des por vencido ni aun vencido. Se lo había hecho aprender de memoria, decía que en ciertos momentos servía tener algo en la cabeza. No te sientas esclavo ni aun esclavo.

  Estiró la mano hacía la puerta y la abrió.

  Era la puerta que había quedado casi encima de la zanja, al lado del alambrado del campo sin dueño que ya conocía de memoria, hectáreas para esconderse, hectáreas para correr sin mirar atrás, porque si corría, si corría horas y días, iba a llegar a la ruta, y al puerto, y al río. Ajo no conocía ni la mitad de las palabras, pero en las noches del vagón las recitaba, vehemente, sin pausas, como si fuera una lengua desconocida: trémulo de pavor piénsate bravo y arremete feroz ya mal herido. 

  -¿Qué es bravo? -le había preguntado a la Enana.

  -Ismael.

  -¿Y feroz?

  -Yo.

  -¿Entonces yo qué soy?

  -Trémulo.

Los invisibles (pàg. 200)

Lucía Puenzo

Tusquets

Herba

Bassa de la font de Can Sanahuja, Viladecavalls, 29 de maig del 2021. Foto: Toni Latrilla

 

Un infant va dir Què és l'herba? portant-me'n amb les mans pleníssimes,

Com podia contestar-li? Si jo no ho sé més bé que ell.

Sospito que és la bandera de la meva idiosincràsia, teixida amb la verdor de l'esperança.

O imagino que és el mocador de Déu, 

Un obsequi perfumat, un rememorador deixat anar a posta,

I duu el nom del seu posseïdor, d'alguna manera, a les puntes, per tal que el puguem                   veure, que hi reparem i puguem demanar De qui és?

O penso que l'herba és, ella mateixa, un infant, el nadó de la vegetació.

Fulles d'herba-Cant a mi mateix (pàg. 42)

Walt Whitman

Traducció de Jaume C. Pons Alorda

1984 

Ombres i figures

                                   

Hi ha ombres, i hi ha figures. I és així que els càlculs dels homes sobre el que pot esdevenir no succeeixen. Allò que s'escapa a la nostra comprensió és el que al capdavall ens ajuda a comprende'ns millor. Resta en la fosca el que no ha estat, i lentament s'imposa una nova realitat: allò que, finalment, és. 

El so inaudible de les estrelles (pàg. 81)

Àlvar Masllorens

Proa

Foto: Viena, setembre del 2019. Toni Latrilla

Tiranies

 
Sitges, primavera del 2021. Foto: Toni Latrilla

La tirania de l'amor. O de com esdevenim tirants a través seu. Sense concessions. Sense adonar-nos de les nostres imposicions. De com, a voltes, voldríem fer creure a l'altre allò que creiem, de com voldríem fer-li sentir allò que sentim. Sense treves, sense espai per reprendre l'alè, sense pauses en l'atropellament diari per asseure's calmosament i provar d'auscultar, d'esbrinar, els batecs d'aquell que seu al teu costat. Com, d'unes premises certes, podem arribar a unes conclusions falses per error de càlcul, falta de mètode, manca de sentit comú en escoltar-nos. Així brollen alguns malentesos que mai no arriben a manifestar-se perquè, sense saber-ho, esdevenim petits tirants de butxaca, no més innocents ni més cruels que els grans, els de debó.

El so inaudible de les estrelles (pàg. 60)

Àlvar Masllorens

Proa

Controlar

 

Barcelona, maig del 2021

  Tendrías que haberla visto de joven, le dice él. Le encantaba la música. Siempre bailaba descalza. Se quitaba las camperas, porque siempre llevaba camperas, a patadas, dice él, volaban por todo el bar. Le encantaba Barricada. "Písale". Como si la viera a horcajadas, se quitaba la camiseta y se quedaba en sostén, hacía como que tocaba la guitarra, golpeaba el aire con el puño, todo el pelo se le metía por la cara, se lo echaba atrás de un manotazo, bebía a morro, se echaba el resto de cerveza encima, lanzaba la botella a la mierda... Todo el mundo perdía el culo por tu madre. Busca la canción por ahí, en Cañeras 89, creo. Subiré el volumen al máximo.

  Ya imagino cuál es, dice Lucía. La que la hace llorar. No me gusta. No la pongas.

  Vale, dice él.

  No puedo ver a mi madre..., dice ella, negando con la cabeza, como tú dices. Ahora está siempre... seria.

  Se preocupa por ti, dice él. Descontrolar es fácil para algunos, para otros no tanto. Para otros es peligroso. Alguna gente no puede dejarse ir así como así.

Revancha (pàg. 99 i 100)

Kiko Amat

Anagrama