El humans tenen el do de l'absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. Presumeixen de tot. Els humans diuen Casa meva. Diuen Tinc un jardí. Diuen La meva família, els meus amics. Diuen La gent, diuen Tothom. Els humans diuen Meu, meva, meus. [...]
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbarts sota un pes invisible.
Ànima-Pan Troglodytes (pàg. 115)
Wajdi Mouawad
Traducció d'Anna Casassas Figueras
Periscopi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada