2021

 

    Old Cats Swing, Nova Jazz Cava de Terrassa, 31 de desembre del 2020

Avui he fet la meva última sessió de ioga, avui he acomiadat de l'any escoltant música dels anys trenta fins als cinquanta dels EUA, avui he acomiadat l'any amb una gran companyia. La cultura ens diverteix, el fet de saber estar present ens ajuda a saber a estimar, us sembla poc? És una pregunta naïf?

Farts de sopes

Sao Paulo, 1948

  Quan era petit li havien ensenyat a pensar que els núvols tapaven la Ciutat de Déu, i els núvols baixos encara li despertaven la curiositat d'un nen que pensava que mirava cap allà on vivien els sants i els profetes. Però de la seva infància devota havia conservat alguna cosa més que els costums litúrgics del pensament. El dia no havia tingut cap sentit, i el cel semblava que li prometia una explicació literal.

  ¿Per què no havia tingut sentit? ¿Per què resultava poc gratificant? ¿Per què en Bronco, els Bestwick, els Negus, la separada del 7-F, la Katie Shay i el desconegut no significaven res? ¿Potser perquè els Bestwick, els Negus i en Bronco havien estat incapaços d'ajudar-se els uns als altres? ¿O tal vegada perquè la vella criada no havia deixat que el desconegut l'ajudés a donar menjar als ocells? ¿Era això, potser?, es va preguntar en Chester, mirant cap a l'aire blau, com si esperés una resposta escrita amb vapor. Però el cel només li va dir que aquell era un dia llarg de finals d'hivern, que era tard i que era hora d'entrar a casa. 

Contes-El superintendent (pàg. 228)

John Cheever

Traducció de Jordi Martín Lloret

Proa

Fotògraf: Geraldo de Barros

Gent tòxica

 

    Can Cabassa, Viladecavalls, juliol del 2020. Foto: Toni Latrilla

Ah, ¿què s'hi pot fer amb un home així? ¿Què es pot fer? Com es pot convèncer el seu ull perquè no busqui entre la multitud la galta amb acne, la mà malalta; com se li pot ensenyar a reaccionar davant la inestimable grandesa del gènere humà, la crua bellesa superficial de la vida; ¿com se'l pot obligar a posar el dit en les obstinades veritats davant les quals la por i l'horror són impotents?

Contes-Adéu germà (pàg. 33 i 34)

John Cheever

Traducció de Jordi Martín Lloret

Proa

Recomençar

 
Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

 M'ha preguntat per les muntanyes. Més preguntes però d'una altra naturalesa. Feia servir el verb demanar per saber, no per obtenir.

 Són com els llibres, són trobades. No et pots banyar dues vegades en el mateix riu, deia el filòsof grec. Tampoc pots pujar dues vegades la mateixa muntanya, perquè cada cop és diferent, com la lectura de Pinotxo als deu anys o als cinquanta.

Impossible (pàg. 121)

Erri de Luca

Traducció d'Albert Pejó

Bromera

Voler-te bé

 

Roma, desembre el 2019. Foto: Toni Latrilla

Ara m'ha vingut al cap un tema delicat. Alguna vegada em preguntes si soc gelós. I et reponc que no. Perquè et vull bé. La paraula bé ho canvia tot. Si la treus, queda: et vull. Aleshores és quan et tornes gelós. Però jo l'hi poso, aquesta paraula més, encertada i precisa: et vull bé.

Impossible (pàg. 52)

Erri de Luca

Traducció d'Albert Pejó

Bromera

Sense vergonya

 
Madonna

L'educació no és una agència d'assegurances on cada estudiant pot calcular la seva cartera de riscos i oportunitats. És una invitació a comprendre el present per poder imaginar el futur. El convit a fer proper allò estrany i estrany allò proper. El futur no és res més que un present ben imaginat. I l'educació, l'ofici de compromís d'aprendre de fer-ho sense avergonyir-se.

Escola d'aprenents (pàg. 160)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Singularitats

 
Viladecavalls, desembre del 2020. Foto: Toni Latrilla

El problema de l'educació, però, és el d'un rellotge que es vol arreglar mentre no es pot aturar. El seu temps ja ha començat i cada curs s'inicia, així com cada vida que arriba, ja està sempre en curs. Com pot arribar un temps diferent quan el rellotge no s'atura?

Escola d'aprenents (pàg. 127)

Marina Garcés 

Galàxia Gutenberg

Títol?

 
L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Carta als meus estudiants de Filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint)

8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes.

9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una pregunta important. Els diners es cobren amb vida.

Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012

Escola d'aprenents (pàg. 123)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Sense oportunitats o poder competir?

 

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

 "Oportunista és aquell que afronta un flux de possibilitats intercanviable, mantenint-se disponible per al major número d'elles, plegant-se a la més propera i desviant-se després d'una a l'altra", escriu Virno. 

 D'aquí, també, la por permanent de no encertar-la o que un altre jugui el joc de les possibilitats millor que tu.

Escola d'aprenents (pàg. 119)

Marina Garcés 

Galàxia Gutenberg 

Fora de joc

Matanzas (Cuba), desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

"Els escombriares són els herois oblidats de la modernitat", escriu Bauman, perquè refresquen dia a dia la frontera entre el dins i el fora. No és una frontera preexistent. Es crea en l'acte  mateix de descartar, dia a dia, qui pot entrar i qui no, qui segueix jugant  i qui queda fora de joc. La frontera es mou amb nosaltres, ens pot trepitjar l'ombra o fins i tot avançar-se tant que es converteixi en l'únic horitzó que podem veure. Tan hiperactiva com el sistema mateix que delimita, "el seu únic mode d'existència és la incessant activitat de separació."

Escola d'aprenents (pàg. 52)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Escissió

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

 La vergonya no es queda en el que he fet o en el que ha passat, parla dolorosament del que soc. La meva vergonya es llegeix dolorosament en els ulls de l'altre, però se sent en el més íntim i profund del meu ésser, que d'alguna manera es troba negat.

 Què li passa a aquest jo interromput per la vergonya? Es pot explicar de moltes maneres, però totes coincideixen a assenyalar algun tipus d'escissió que separa el jo de si mateix. Darwin ja assenyalava que la vergonya era fruit de l'atenció sobre el jo a través de la mirada d'un tercer.

Escola d'aprenents (pàg. 38)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Endebades

Lynn Hill

 Hi ha un llibre d'un alpinista francès que es titula: Els conqueridors de l'inútil. Inútil. Per mi, aquest objectiu té un valor. En una vida econòmica en què tot es mesura amb la doble columna deure/haver, amb el resultat i la utilitat, resulta que anar a la muntanya, pujar-hi, escalar-la, és un esforç beneït per la inutilitat. No serveix per a res i no vol servir per a res.

 Hi he fet i encara faig oficis manuals com a empleat. Aquestes feines comporten perills obligatoris, comptabilitzats a la nòmina sota l'epígraf prima de risc. A la muntanya prenc els meus propis riscos, lliures d'imposicions, festius i completament inútils.

 Qui ens ho fa fer? La bellesa de la superfície terrestre que frega per dalt la frontera amb l'aire, tal com fa la platja amb el mar. Gastar les meves energies de franc allà dalt em recompensa.

Impossible (pàg. 14)

Erri de Luca

Traducció d'Albert Pejó

Bromera

Fotògraf: Heinz Zak

Emmudir

 

Infermers atenent un malat del virus d'Ebola a Sierra Leone, 23 de novembre del 2014

Los días siguientes fueron calurosos e interminables. El río se volvió turbio y se fue haciendo cada vez más estrecho, y en vez de la maraña de árboles colosales que había asombrado a Florentino Ariza en su primer viaje, había llanuras calcinadas, desechos de selvas enteras devoradas por las calderas de los buques, escombros de pueblos abandonados de Dios, cuyas calles continuaban inundadas aun en las épocas más crueles de la sequía. Por la noche no los despertaban los cantos de sirenas de los manatíes en los playones, sino la tufarada nauseabunda de los muertos que pasaban flotando hacía el mar. Pues ya no había guerras ni pestes pero los cuerpos hinchados seguían pasando. El capitán fue sobrio por una vez: "Tenemos órdenes de decir a los pasajeros que son ahogados accidentales". En lugar de la algarabía de los loros y el escándolo de los micos invisibles que en otro tiempo aumentaban el bochorno del medio día, sólo quedaba el vasto silencio de la tierra arrasada.

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 428)

Gabriel García Márquez

Mondadori

Fotògraf: Peter Muller

Desfullar

Fotògraf: Saul Leiter

El món està molt corcat, però el món no s'acaba aquí.

Entrevista diari Ara (vídeo), diumenge 13 de desembre del 2020

Lídia Heredia, entrevistada per l'Antoni Bassas

Polsims

Fotògraf: Saul Leiter

Terra

Trepitgem amb fermesa

la terra que ens nodreix

i compartim, fang que

som d'una mà inexistent,

horitzó llunyà d'un déu

irat i venjatiu.

Colgats pels llots,

esdevindrem de nou

la pols d'on provenim.

D'enyor, amor i altres paisatges (pàg. 71)

Àlvar Masllorens i Escubós

La Temerària

El costat bo

 

 La nit que començaven les noves restriccions per la segona onada de la COVID-19 a Barcelona, jo havia de fer una ruta llarga en cotxe. Era la nit del 17 al 18 de juliol de 2020. Conduïa per l'autopista i plorava. De cansament. D'impotència. D'arbitrarietat. D'un inmens sentiment de pèrdua. Aleatòriament va començar a sonar una cançó que no recordava: "Nunca el tiempo es perdido", del Manolo García. La vaig escoltar unes quantes vegades seguides i de sobte vaig sentir que la tonada era l'expressió més dolça i desafiant que podíem dir-nos els uns als altres. 

 Perdre el curs, perdre el temps, perdre oportunitats, perdre experiències, perdre seguretats: són les amenaces amb què la nostra societat ens fa sentir sempre a punt de caure.

Escola d'aprenents (pàg. 11)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Anar-li la processó per dins

 

Fotògraf: Saul Leiter

La vida mundana, que tantas incertidumbres le causaba antes de conocerla, no era más que un sistema de pactos atávicos, de ceremonias banales, de palabras previstas, con el cual se entretenían en sociedad unos a otros para no asesinarse. El signo dominante de ese paraíso de la frivolidad provinciana era el miedo a lo desconocido. Ella lo había definido de un modo simple: "El problema de la vida pública es aprender a dominar el terror, el problema de la vida conyugal es aprender a dominar el tedio".

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 271)

Gabriel García Márquez

Mondadori

La pròpia llum

 

Trastevere, Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

La Rita Pijoan ens diu en el llibre que cal clavar les urpes en la carn de la vida.

 

Sam Abrams, crític literari

LLibre: Diaris haitians 

Autora: Rita Pijoan

Trípode

Decaure

 

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Por pura experiencia, aunque sin fundamento científico, el doctor Juvenal Urbino sabía que la mayoría de las enfermedades mortales tenían un olor propio, pero ninguno era tan específico como el de la vejez. Lo percibía en los cadáveres abiertos en canal en la mesa de disección, lo reconocía hasta en los pacientes que mejor disimulaban la edad, y en el sudor de la propia ropa y en la respiración inerme de su esposa dormida. De no ser lo que era en esencia, un cristiano a la antigua, tal vez hubiera estado de acuerdo con Jeremiah de Saint-Amour en que la vejez era un estado indecente que debía impedirse a tiempo. El único consuelo, aun para alguien como él que había sido un buen hombre de cama, era la extinción lenta y piadosa del apetito venéreo: la paz sexual. A los ochenta y un años tenía bastante lucidez para darse cuenta de que estaba prendido a este mundo por unas hilachas tenues que podían romperse sin dolor con un simple  cambio de posición durante el sueño, y si hacía lo posible para mantenerlas era por el terror de no encontrar a Dios en la oscuridad de la muerte.

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 61 i 62)

Gabriel García Márquez

Mondadori