les cartes de la nina

 

Cafeteria de Praga, amb una foto de Kafka. El llibre dels dies (pàg. 205). Patti Smith

 Kafka es troba una nena plorant en un parc de Berlín perquè ha perdut una nina. Li escriu durant tres setmanes una carta cada dia que la nina enviava a la nena. Cada dia, Kafka, es troba amb la nena al mateix parc i li llegeix la carta.

 S'esforça per trobar un final satisfactori, preocupat perquè, si no se'n surt, l'encanteri es trencarà. Després de provar diverses possibilitats, decideix que la nina es casi. Descriu del noi de qui s'enamora, la festa de compromís, el casament al camp, fins i tot la casa on ara viuen la nina i el seu marit. I finalment, a l'última línia, la nina diu adéu a la seva estimada amiga. 

 

 Evidentment, en aquest punt la nena ja no troba a faltar la nina. Kafka li ha donat una altra cosa i, al cap d'aquelles tres setmanes, les cartes l'han curat de la tristesa. Ara té la història i, quan una persona té la sort de viure dins d'una història, de viure un món imaginari, les penes d'aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat no existeix.

Bogeries de Brooklyn (pàg. 163). Paul Auster. Edicions 62

sang

Escola de l'Alguer, 23 d'abril del 2021. Foto: VilaWeb

 Tenia vuit anys, no sabia res de la vida, havia escoltat la història, no l'havia entesa, ni tan sols ara que la dic no sé quin sentit té. No coneixia el significat de les paraules etern i increat (potser l'intuïa vagament) robades en converses familiars, em vantava de ser ateu. A l'illa era sinònim de bandit, a vuit anys estava acostumat a les mirades receloses, desconfiades, amb por -molt de temps després, en descobrir que era d'estirp jueva marrana, a més de sarda i genovesa amb matisos àrabs i catalans, vaig imaginar-me que la sang dels antics errants perseguits vivia en mi i em feia aparèixer la meva diversitat dels altres com una cosa habitual i per això no m'espantava la solitud que se'n derivava, rarament mitigada per amics sempre exclosos de la comunitat pel fet de ser diferents: ximples, fills de dones sense casar i de bagasses, istrangios i subversius. 

Passàvem per la terra lleugers (pàg. 21)

Sergio Atzeni

Traducció d'Adrià Martín

Lleonard Muntaner

llar invulnerable

Patti Smith, El llibre dels dies (pàg. 41). Lumen

Re(as)signació

Quan no puguis llegir el vol de tots aquests insectes

que et brunzeixen a les temples, deixa que hi niïn, 

que del no entendre en facin llar,

que del no entendre en facin llar invulnerable

-l'arquitectura peregrina que apuntala

tots els mots que no tenim.

La llum subterrània (pàg. 50)

Xavier Mas Craviotto

Edicions 62

No excuses II

 

Les enfants de la place Hébert, Robert Doiesneau

 La vida s'organitza al voltant d'un petit nombre d'esdeveniments que ens empenyen cap endavant o ens frenen i aturen. Passem els anys entre aquests episodis i ens en beneficiem o en patim les conseqüències fins que esdevé un altre fet contundent. La vàlua d'un home queda determinada pel nombre d'aquestes circumstàncies determinants que és capaç de crear per si mateix. No cal que sempre li surti tot bé, perquè a vegades la derrota pot ser molt honrosa. Però hauria de ser l'actor principal de les escenes decisives de la seva existència, tant si són èpiques com tràgiques.

Fortuna-La meva vida (Andrew Bevel)-Prosperitat i els seus enemics (pàg. 197)

Hernán Díaz 

Periscopi

No excuses

 Els germans, Robert Doiesneau

 La majoria de nosaltres ens estimem més creure que som objectes de les nostres victòries i que només som subjectes de les nostres derrotes. Nosaltres triomfem, però no som realment nosaltres els que fracasem: ens enfonsen forces que no podem controlar.

Fortuna (pàg. 90)

Hernán Díaz 

Periscopi

ara, l'art, tralarà

Ulysses Owens Jr & Generation Y, Nova Jazz Cava de Terrassa, 25/3/23. Foto Toni Latrilla

ara, l'art, tralarà

els habitans de la lluna viuen tots a l'altra cara.

Marramaus, (pàg. 348). Enric Casasses. Grup 62

Núvols

Banyoles, 18 de març de 2023. Foto: Toni Latrilla

 Els núvols que s'havien condensat i arraulit al fons del cel es van tornar a inflar; blancs, com la nata, havien lliscat fins al final de tot, ben amunt, s'havien ajuntat i separat i tornat a ajuntar, lleugers com núvies vestides de casament, o foscos i esgarrintxats com piles d'escombraries xarbotades per la brisa. Van acabar obturant tota la volta del cel, un per dalt i l'altre per baix, un de gros i un de petit, un de gris, un de fosc i un de blanc, tots ben compactes, bruts, glacials. En un trosset de cel encara es veia brillar el sol, però sense esma, com oblidat de tothom, perquè un fum que no era boira ni núvol corria per sota d'aquella crosta que cobria la volta, a glopades, negres com una gola de llop.

Una vida violenta (pàg. 371)

Pier Paolo Pasolini

Traducció de Pau Vidal

L'Agulla Daurada