les cartes de la nina

 

Cafeteria de Praga, amb una foto de Kafka. El llibre dels dies (pàg. 205). Patti Smith

 Kafka es troba una nena plorant en un parc de Berlín perquè ha perdut una nina. Li escriu durant tres setmanes una carta cada dia que la nina enviava a la nena. Cada dia, Kafka, es troba amb la nena al mateix parc i li llegeix la carta.

 S'esforça per trobar un final satisfactori, preocupat perquè, si no se'n surt, l'encanteri es trencarà. Després de provar diverses possibilitats, decideix que la nina es casi. Descriu del noi de qui s'enamora, la festa de compromís, el casament al camp, fins i tot la casa on ara viuen la nina i el seu marit. I finalment, a l'última línia, la nina diu adéu a la seva estimada amiga. 

 

 Evidentment, en aquest punt la nena ja no troba a faltar la nina. Kafka li ha donat una altra cosa i, al cap d'aquelles tres setmanes, les cartes l'han curat de la tristesa. Ara té la història i, quan una persona té la sort de viure dins d'una història, de viure un món imaginari, les penes d'aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat no existeix.

Bogeries de Brooklyn (pàg. 163). Paul Auster. Edicions 62

Pares i fills

 Piulada, juny de 2022

 Por su parte, Herman era perfectamente consciente de que carecía de otras credenciales a parte de su enorme vigor, y de ahí la constante imagen que guardarían sus hijos en un hombre que volvía a ponerse el abrigo y salía de un brinco por la puerta con un grueso libro de cuentas negro debajo el brazo, para regresar a eso de las ocho o las nueve  y sentarse un rato más a la mesa a repasar las operaciones llevadas a cabo a lo largo del día. Por la mañana, cuando los chicos se levantaban para ir a la escuela, él ya se había ido. Algunos años después, siendo professor de literatura, Philip analizaría a menudo la Carta al padre de Kafka, sobre la cual hizo en cierta ocasión el siguiente comentario: "La familia como agente de carácter. La familia como influencia formadora primordial. Relevancia interminable de la infancia". Para él las cosas eran exactamente así, y le costaría mucho trabajo decir dónde acababa la influencia del progenitor y dónde empezaba la del otro en la formación de su carácter. "La idea de no tener que trabajar todo el tiempo -dijo a una periodista en 1991- es algo nuevo para mi".

Philip Roth: La biografía (pàg. 41). Blake Bailey. Debate

Inconnex

 Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla

Secularitzant el judici final, i parodiant-lo per mitjà d'un estil distanciat i fred, Kafka el revaloritza: és bo que ningú (tret de Déu) tingui l'última paraula sobre el proïsme, perquè no hi ha res més arbitrari que el judici dels homes. Hi ha una part de l'altre que només és de l'altre i que el nostre judici no podrà arribar a copsar mai. Acceptar això ens descol·loca i posa en suspens la nostra set de justícia retributiva. Que l'oficial acabi enforquillat per la màquina de tortura, que la violència que ha exercit sobre els altres acabi girant-se sobre ell mateix multiplicada, és un recordatori còmic i macabre d'aquell "no judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats".

A la colònia penitenciària

Postfaci: Un judici final secular (còmic i macabre) (pàg. 59) 

Traducció i postfaci d'Anna Punsoda

edicions de la ela geminada

Judici final

 

El principi que en què em baso per dictar sentència és: la culpa és sempre indubtable. 

A la colònia penitenciària (pàg. 18)

Franz Kafka

Traducció i postfaci d'Anna Punsoda

edicions de la ela geminada

Pintura de l'Octavi Intente