Etiquetes

diumenge, 28 de març del 2021

I tu, de quin color dius que és la llibertat? II

 
Botiga de Brussel·les, desembre del 2013. Foto: Toni Latrilla

La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral 
perversa, que t'han inculcat en escoles tenebroses,
com palaus,
com presons,
                   en patis enormes on només podies
donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera
                                   negra
a l'estenedor de les il·lusions 
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

La llibertat
David Caño
versos.cat (6 març del 2012)

dissabte, 27 de març del 2021

I tu, de quin color dius que és la llibertat?

 
Botiga de Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla

La llibertat no existeix, la llibertat és el nom que fem servir per determinar la qualitat dels nostres vincles. La llibertat és el nom d'una distància possible que sempre hem d'inventar, que sempre hem d'exercir, que sempre hem de tornar a crear entre allò que ens determina i allò que ens oprimeix, allò que ens condiciona i allò que ens domina.

Marina Garcés, març del 2021, CCCB
Títol: Vers d'en David Caño, La llibertat

diumenge, 21 de març del 2021

Gaia ciència

 
Ares (il·lustrador i pintor), autor del cartell 

Rebutja allò que insulti la teva ànima.

                                      Hojas de hierba, Walt Whitman

Sense retop

 
Cementiri de l'antic gueto jueu de Cracòvia, desembre del 2014. Foto: Toni Latrilla

I encara no havia passat prou temps quan em vaig adonar que tenia set i no duia aigua. Vaig voler esperar-me una estona abans d'anar a buscar-ne, però després vaig recordar que existeixen coses com la set, com la mort, com l'amor, de les quals no es pot fugir, i que tard o d'hora hi hauria d'anar.

Terres mortes (pàg. 100)
Núria Bendicho Giró
Anagrama

dissabte, 20 de març del 2021

Fer-se gran

Terrassa, març del 2021. Foto: Toni Latrilla

Des del casal vèiem moltes muntanyes. S'alçaven fortes, però la calor les feia tremolar als ulls. Les roques semblaven malaltes, amb plantes mortes enganxades. Roques fortes amb pigues negres. El sol ho matava tot. I des de les negrors en sortien fils secs de poca vida. Espígol i farigola. La Maria sempre penjava amb cordills ramets d'espígol per tota la casa o en posava dins la cassola i els bullia molta estona com deia que feien les bruixes per calmar els nervis. I el dia que el Joan va tornar a casa l'havia enxampat olorant el ramet de la porta de l'entrada. I jo sabia que en Tomàs el devia veure arribar perquè treballava els tomaquets que voregen el camí però no li va dir res i jo sí que vaig córrer a saludar-lo. M'estava sobre una roca mirant les formigues i vaig entrebancar-me i vaig clavar-me tot de fullaraca plena de punxes. Llavors en Joan me la va treure abans de saludar-me i em va dir que no patís, que la sang era com la vida, que a poc a poc va sortint però que arriba un moment que ja t'és igual. Que això és fer-se gran. I vaig arrencar grans blavosos d'espígol i em vaig posar a mossegar-los.

Terres mortes (pàg. 16 i 17)
Núria Bendicho Giró
Anagrama

diumenge, 14 de març del 2021

Navegar amb qualsevol vent

 
Punta sa Conca, Cadaqués, 23 de juny del 2020. Foto: Toni Latrilla

Amb la recerca
de la paraula justa,
somnis que es fonen
i, a fora, sol de tarda,
silenci, tots els dubtes!

L'incert encontre. Poema 30 (pàg. 46)
Feliu Formosa
Balbec

L'oposició complementària -i sincopada- entre "silenci" i "tots els dubtes" en ple procés de creació és d'una gran bellesa. Un procés de dins a fora en què el poeta indaga, cerca, troba i dubta. Un procés que mai no acaba. Perquè, al capdavall, la realització del poema -i la seva concreció- no dissipa la incertesa. Un idea suggestiva, atès que hi ha poetes que escriuen per ordenar el món. I tanmateix, la incertitud es manté com una constant invariable. Prosseguint amb el que suggereix Feliu Formosa, el poema esdevé, aleshores, una resposta incompleta a la pregunta. Un incert encontre. 

Epíleg (pàg. 93)
Jordi Solà Coll, 8 de setembre de 2020

dissabte, 13 de març del 2021

Obscenitat

 
Camp de refugiats de Mória, Lesbos, setembre del 2020, Instagram

"El que cal és que nosaltres també els expliquem una experiència d'allunyament i pèrdua, algun moment que hagi fet bascular les nostres vides." L'entusiasme de l'Erica m'incomoda. Què podria dir, jo? Una experiència d'allunyament i pèrdua, un moment que fa bascular la meva vida: és exactament el que visc ara. Però com puc confessar als meus alumnes el tràngol que m'estic fent passar? He repetit moltes vegades que cal respectar els patiments propis, no relativitzar-los, que la infelicitat neuròtica no és menys cruel que la infelicitat ordinària, però, igualment: comparat amb el desarrelament que han patit aquests nois de setze o disset anys, un home que ho té tot, absolutament tot per ser feliç, i que aconsegueix destruir tant la seva felicitat com la del seu cercle íntim, és una obscenitat que no veig com els puc demanar que entenguin, i que confirma l'opinió dels meus pares quan diuen que quan la guerra no teníem prou temps lliure per estar neuròtics.

Ioga. Una experiència d'allunyament i pèrdua (pàg. 255)
Emmanuel Carrère
Anagrama
Fotògraf: Ángelos Tzortzínis 

Tirar i amollar

 

Sant Petersburg, agost del 2011. Foto: Toni Latrilla

Tot el que és real és cert, per definició, però hi ha percepcions de la realitat que contenen una fracció de veritat més gran que no les altres, i no són justament les més optimistes. Per exemple, penso que aquesta dosi de veritat és més alta en Dostoievski que no pas en el Dalai-lama. Ras i curt, pel que fa al llibre subtil i somrient sobre ioga, m'havia ficat en un merder.

Ioga. M'he ficat en un merder (pàg.144)
Emmanuel Carrère
Anagrama

divendres, 12 de març del 2021

Reblar el clau

 
El Maresme, març del 2021. Foto: Toni Latrilla

Control. Poder.
Submissió o domini.
Si l'art és fràgil,
què poden fer els artistes
quan tot sembla irreal?

L'incert encontre. Poema 16 (pàg. 64)
Feliu Formosa
Epíleg de Jordi Solà Coll
Balbec

dimecres, 10 de març del 2021

Fer córrer l'aire

 

El Pla de l'Estany, març del 2021. Foto: Toni Latrilla

"Sense hipocresia" d'acord, crec que és perfectament possible escriure sense hipocresia, i fins i tot crec que jo mateix escric sense hipocresia. Ara, "sense desnaturalitzar-ho"! Ludwig Börne ho deixa caure com si fos un requisit tècnic menor, quan és l'objectiu mateix, inaccessible, de l'empresa. Escriure el que ens passa pel cap "sense desnaturalitzar-ho" és exactament el mateix que observar la respiració sense modificar-la. És a dir, impossible. I malgrat tot, val la pena provar-ho. Val la pena passar-se la vida provant-ho.

Ioga. Vritti (pàg. 71)
Emmanuel Carrère
Anagrama

diumenge, 7 de març del 2021

Fugisser

El Pla de l'Estany, febrer del 2021. Foto: Toni Latrilla

  Sense arribar a ser hostil, el clima tampoc era gaire atractiu. Les primaveres hi passaven volant i deixaven pas a estius tòrrids que mataven la verdor de totes les planes en qüestió de dies. A l'estació freda, els turons, les herbes i els escassos arbres del voltant es tornaven del color de l'acer rovellat. Durant unes quantes setmanes a l'any, el sol es convertia en una gran roca irrompible.
  El silenci i la solitud li havien enterbolit la percepció del temps. En una vida monòtona, un any i un instant són equivalents.

A l'horitzó (pàg. 266)
Hernán Díaz
Traducció de Josefina Caball
Periscopi

Assossec

 
S'Aigua Blanca o ses Aigües Blanques, Eivissa, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla

  L'aclaparava un buidor activa i devoradora, una ombra corrosiva que avançava i esborrava el món; una quietud que no tenia res a veure amb la pau, un silenci voraç que reclamava un desolació total, un no-res infecciós que ho colonitzava tot. En el deixant sord i estèril d'aquella buidor només hi quedava una vibració gairebé imperceptible. Però en l'absència de qualsevol altre so, aquell feble brunzit era insuportable. En Hakan no tenia ni esma per fer-lo emmudir (amb una tasca senzilla realitzada amb un objectiu, com ara mantenir un rumb o preparar un àpat, probablement n'hauria tingut prou), ni tampoc tenia força per suportar-lo. Amb les últimes engrunes de consciència que va poder reunir, va aconseguir trobar un lloc més o menys acollidor amb aigua i envoltat de pastures decents. Va lligar el cavall i el ruc amb cordes llargues, va treure la capsa de llauna i els flascons que hi guardava i es va prendre unes quantes gotes de la tintura sedant d'en Lorimer. 
  Durant uns instants, molt efímers, va tenir la sensació que ell no tenia importància, i que allò tampoc tenia importància. Hi havia un cel. Hi havia un cos. I un planeta sota el cos. I tot plegat era agradable. I no tenia importància. No havia estat mai feliç.
  I no tenia importància.

A l'horitzó (pàg. 181)
Hernán Díaz
Traducció de Josefina Caball
Periscopi

Circumscriure la vida

Szimpla Kert, conegut pub eclèctic de Budapest, abril del 2015
 
Però la principal virtut que compartien el seu germà i el naturalista era la capacitat de donar sentit al món. Tant si es tractava dels estels com de les estacions o del bosc, el Linus sempre tenia alguna història que explicar, i a través d'aquelles històries circumscrivia la vida i la convertia en una cosa que es podia examinar i entendre.

A l'horitzó (pàg. 102)
Hernán Díaz
Traducció de Josefina Caball
Periscopi

dissabte, 6 de març del 2021

Regal mut de Nadal

 
Interior d'una granja del Trastevere, Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

  Vigília de Nadal, mascaretes i més mascaretes, gent arreu, cues per entrar a les botigues, la vida sura pels carrers atapeïts, la COVID no atura la voluntat de fer aquell regal que ens manca. Em costa reconèixer gent, giro en una cantonada i topo amb ella. Hola, quina coincidència, fa uns dies vaig estar parlant de tu amb una companya del gimnàs! Hola, Marc! I això? I l'hi explico fil per randa... Mentre li miro els ulls, ella m'escolta amb l'educació i discreció que sempre l'ha caracteritzat. Segueixo parlant amb èmfasi i m'atrapa un desig de veure-li la cara sencera, aquella cara tan personal, de planta sòbria dins d'aquell test on encaixa en qualsevol racó d'una casa, present sense estridència, sempre viva: tardor, hivern, primavera i estiu. Ella s'interessa per la pràctica del ioga i jo m'hi aboco amb molta energia. Ella escolta amb interès, els cinc minuts s'han difuminat en un tres i no res. Ens acomiadem, ens desitgem bones festes i els formalismes continuen. 
  Aquell regal que ens emmudeix, aquell regal sobtat sense esperar-ho gens, sense cap mena de motiu, aquell que reculls i el guardes a les golfes. 

Dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes,
amb l'ànima sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

                                       Maria Mercè Marçal

dilluns, 1 de març del 2021

Somiar perdius

 
Banya vermella napolitana, símbol de la bona sort, illa de Capri, agost del 2019 

La Théa em va mirar d'explicar-me què entenien per Déu i per ànima, els cristians. Em sembla que la gent hi creia en un gran convenciment, fins i tot en parla el pròleg d'un dels llibres d'astronàutica. Alguna vegada m'he assegut sota el cel, quan era ben ras, i mirava les estrelles dient, amb aquesta veu que se m'ha tornat molt rogallosa: Senyor, si sou en algun lloc, allà dalt, i no esteu gaire enfeinat, veniu a dir-me alguna cosa perquè estic molt solitària i em faria il·lusió. No ha passat mai res. Només puc pensar que aquesta humanitat, de la qual em pregunto si realment formo part, tenia, de debò!, molta imaginació.

Jo, que no he conegut els homes (pàg. 225)
Jacqueline Harpman
Traducció d'Anna Casassas Figueras
Pròleg de Sophie Mackintosh
Periscopi
Foto: Toni Latrilla