despertars

 
Foto: @UOCartshum, abril del 2018

 Despertades de l'ensopiment conjugal, assegudes per terra sota una pancarta on es podia llegir Una dona sense homes és un peix sense bicicleta, recorríem les nostres vides, ens sentíem capaces d'abandonar marit i fill, d'alliberar-nos de tot i escriure coses crues. De tornada a casa, la determinació es refredava, la culpabilitat brollava. Ja no véiem com ens podíem alliberar ni per què. Ens convencíem que el nostre home no era ni falòcrata ni masclsita. I dubtàvem entre els discursos, entre els que defensaven la igualtat de sexes i atacaven "la llei dels pares", i els que promovien tot allò femení, les regles, l'alletament i la preparació de la crema de porros. Però, per primer cop, ens presentàvem la nostra vida com una marxa cap a la llibertat, la qual cosa ja ho canviava tot. Un sentiment de dona estava en vies de desaparèixer: el d'una inferioritat natural.

Els anys (pàg. 102 i 103)

Annie Ernaux

Traducció de Valèria Gaillard

Angle Editorial

Regal mut de Nadal

 
Interior d'una granja del Trastevere, Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

  Vigília de Nadal, mascaretes i més mascaretes, gent arreu, cues per entrar a les botigues, la vida sura pels carrers atapeïts, la COVID no atura la voluntat de fer aquell regal que ens manca. Em costa reconèixer gent, giro en una cantonada i topo amb ella. Hola, quina coincidència, fa uns dies vaig estar parlant de tu amb una companya del gimnàs! Hola, Marc! I això? I l'hi explico fil per randa... Mentre li miro els ulls, ella m'escolta amb l'educació i discreció que sempre l'ha caracteritzat. Segueixo parlant amb èmfasi i m'atrapa un desig de veure-li la cara sencera, aquella cara tan personal, de planta sòbria dins d'aquell test on encaixa en qualsevol racó d'una casa, present sense estridència, sempre viva: tardor, hivern, primavera i estiu. Ella s'interessa per la pràctica del ioga i jo m'hi aboco amb molta energia. Ella escolta amb interès, els cinc minuts s'han difuminat en un tres i no res. Ens acomiadem, ens desitgem bones festes i els formalismes continuen. 

  Aquell regal que ens emmudeix, aquell regal sobtat sense esperar-ho gens, sense cap mena de motiu, aquell que reculls i el guardes a les golfes. 

Dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes,

amb l'ànima sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d'alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

                                       Maria Mercè Marçal