lleialtats

 
El Floridita, l'Havana, Nadal del 2017. Foto: Toni Latrilla

 Todo el mundo necesita creer en algunas lealtades, y también tenerlas. Suele ser nuestro punto más débil, las lealtades que conservamos.

Tomás Nevison (pàg. 570), Javier Marías, Debolsillo

coratge

Viladecavalls, desembre del 2023. Foto: Toni Latrilla

La guerra s'ha acabat. La pau no arriba.
Rude i silenciosa cau la tarda.
Tinc quatre anys, miro l’àvia com pixa
dreta vora un camí,
obrint les cames sota les faldilles.
Cada vegada que ho recordo, sento
el raig caient amb força contra terra.
Aquella dona és qui va ensenyar-me
que l’amor és duresa i claredat,
i que sense coratge no és possible estimar.
No era literatura: no sabia llegir.

“Un hivern fascinant”,  Joan Margarit, Proa

 

fets

 
L'Havana Vella, Nadal del 2017. Foto: Toni Latrilla

 Lo que no ocurre carece de brío y hasta de distinción, se pierde en la extensa bruma de lo que no es ni será, y a nadie le interesa nada de lo que no sucedió, ni siquiera a nosotros mismos lo que no nos sucedió. 

Tomás Nevison (pàg. 44)

Javier Marías

Debolsillo

arc

 

Michael-Ann Matticoli, Malibú, desembre del 2021. Foto: Robert Sturman (instagram)

 Considero la vida como un gran arco, te elevas y cuando desciendes de nuevo recuperas tu forma original, con las orejas gachas.

Anne-Marie la Bella (pàg. 40)

Yasmina Reza

Traducció de Rubén Martín Giráldez

Anagrama

absències

L'Havana Vella, Nadal del 2017. Foto: Toni Latrilla

 La màquina d'escriure, el seu repiqueteig i els seus accesoris, el típex, el clixé i el paper de carbó, ens semblaven procedir d'una època remota, impensable. Tanmateix, quan ens vèiem, alguns anys abans, trucant a X als lavabos d'un cafè o escrivint a màquina un vespre una carta a P amb l'Olivetti, calia reconèixer que l'absència del mòbil i de correu electrònic no ocupava cap lloc en les alegries i patiments de la vida.

Els anys (pàg. 184)

Annie Ernaux

Traducció de Valèria Gaillard

Angle Editorial

despertars

 
Foto: @UOCartshum, abril del 2018

 Despertades de l'ensopiment conjugal, assegudes per terra sota una pancarta on es podia llegir Una dona sense homes és un peix sense bicicleta, recorríem les nostres vides, ens sentíem capaces d'abandonar marit i fill, d'alliberar-nos de tot i escriure coses crues. De tornada a casa, la determinació es refredava, la culpabilitat brollava. Ja no véiem com ens podíem alliberar ni per què. Ens convencíem que el nostre home no era ni falòcrata ni masclsita. I dubtàvem entre els discursos, entre els que defensaven la igualtat de sexes i atacaven "la llei dels pares", i els que promovien tot allò femení, les regles, l'alletament i la preparació de la crema de porros. Però, per primer cop, ens presentàvem la nostra vida com una marxa cap a la llibertat, la qual cosa ja ho canviava tot. Un sentiment de dona estava en vies de desaparèixer: el d'una inferioritat natural.

Els anys (pàg. 102 i 103)

Annie Ernaux

Traducció de Valèria Gaillard

Angle Editorial

el fons de les coses

 

La vitrine Paris Noël, París 1947, Instagram atelier_robert doisneau

 La gent es desplaçava a peu o amb bicicleta amb un moviment regular, els homes amb els genolls separats i els pantalons subjectats per baix amb pinces, les dones amb les anques contingudes per la faldilla tibant, traçant línies fluides en la tranquil·litat dels carrers. El silenci era el fons de les coses i la bicicleta mesurava la velocitat de la vida.

 Vivíem ben a prop de la merda. I ens feia riure.

Els anys (pàg. 36)

Annie Ernaux

Traducció de Valèria Gaillard

Angle Editorial