El Ripollès, novembre de 2022. Foto: Toni Latrilla
En Thomas vivia en un món de somnis, més que no pas el seu germà Henrich, la seva mare o les seves germanes. Fins i tot les converses sobre magatzems que tenia amb el pare formaven part del món de fantasies en que sovint es veia a si mateix en forma de déu grec, o com el personatge d'una història treta d'una cançó infantil, o com la dona del quadre que el seu pare havia penjat a l'escala, d'expressió ardent, ansiosa, expectant.
A vegades no estava segur de si en realitat no era més gran que en Henrich, i més fort, o de si no anava cada dia amb le pare al despatx com un igual, o si ell no era la Matilde, la minyona que tenia cura del vestidor de la mare, l'encarregada de comprovar que les sabates estiguessin sempre aparellades, que les ampolletes de perfum no es buidessin i que els objectes secrets fossin sempre als calaixos indicats, lluny de la mirada inquisitiva d'en Thomas.
Quan els sentia dir que el predestinat a brillar en el món dels negocis era ell, quan impressionava les visites amb el seu coneixement de quan havien remeses, del nom dels vaixells i de ports llunyants, en Thomas gairebé tremolava de pensar que si el coneguessin de debò en tindrien una opinió molt diferent. Si li poguessin llegir el pensament i saber quantes hores de la nit i també del dia es pemetia transformar-se en la dona del quadre de l'escala, amb els seus desitjos fervents, o en algú que travessava el paisatge amb una espasa a la mà o una cançó als llavis, tota aquella gent faria que no amb el cap, bocabadats per l'habilitat amb què els havia entabanat, per l'astúcia amb què s'havia guanyat l'aprovació dels seus pares, de veure que era un impostor i un estafador en qui no es podia confiar.
El mag (pàg. 15)
Colm Tóibín
Traducció de Ferran Ràfols
Amsterdam
