Connexió

Parc Oest de Madrid, 17/8/22. Foto: Toni Latrilla

 Però jo tenia la impressió que ja havia vist -una altra tarda, feia molt de temps- aquell sender, els prats, les roques, els tramussos i les roselles; que  havia vist el tumultuós rierol amb el tronc caigut que li feia de pont i la verdor del fons. En el meu cor hi havia quelcom d'indescriptiblement partit, com si amb anterioritat ja hagués viscut i caminat per aquell sender amb un company bodhisattva, però en el curs d'un viatge potser més important; em venien ganes de deixar-me caure i recordar-ho tot. Era la influència del bosc que fa que tot ens sembli familiar i perdut des de fa temps, com la cara d'un parent ja mort, com un vell somni, com un fragment de cançó oblidat que s'esmunyí per la superfície de l'aigua i, més que res, com les daurades eternitats de la infància o de la maduresa passada i tota la mort i tota la vida i tota la pena que existí un milió d'anys abans. Els núvols que passen per damunt nostre semblen testimoniar (amb llur familiaritat solitària) aquesta mena d'impressió. Àdhuc vaig sentir un èxtasi, amb llampecs de rememoració sobtada, i, com que estava suat i endormiscat, em venien ganes de posar-me a dormir i a somiar sobre l'herba. A mesura que ens enfilàvem ens sentíem més cansats i, com dos muntanyencs autèntics, ja no parlàvem ni teníem cap necessitat de parlar; però estàvem contents i, certament, en Japhy ho esmentà, se'm girà quan ja feia mitja hora que callàvem i em digué: 

 -Així és com m'agrada, quan es camina sense necessitat de parlar, com si fóssim dos animals que es comuniquen per mitjà d'una telepatia silenciosa.

Els pòtuls místics (pàg. 96 i 97)

Jack Kerouac 

Traducció i pròleg de Manuel de Pedrolo

Faktoria de Llibres

escriure sense trampes

Cadaqués, 18/8/22. Foto: Toni Latrilla

 Roth habló largo y tendido de lo que había hecho que su generación de escritores estadounidenses fuera tan excepcional, enumerando una serie de cualidades que (en su opinión) la Academia Sueca probablemente no viera como tales:

 La indiferencia, si no el desprecio, del novelista americano por la teoría "crítica". La libertad estética sin los límites y la falta de humor de los ismos altisonantes. [...] Una escritura no contaminada por la propaganda política... o incluso por la responsabilidad política. [...] Resulta embriagador que en realidad los escritores les traigan sin cuidado a nueve décimas partes de la población.*

Philip Roth. La biografía (pàg. 1131 i 1132)

Blake Bailey

Debate

* "My life as a writer", The New York Times Book Review, 16 de marzo de 2014 

Nota: EL mes de juny passat vaig coincidir amb l'escriptor Pep Puig passejant per Cadaqués. Ens coneixíem d'haver tingut un gran amic en comú de quan jugàvem a futbol a Viladecavalls, el meu poble. Vam parlar de literatura, vam xerrar una bona estona...  Li vaig esmentar que m'agradava molt Philip Roth. I una de les frases que em va dir d'ell va ser: És un escriptor que escriu sense trampes. I sí, he llegit tots els llibres de l'autor, em resten pocs títols del total de les 31 novel·les, només les que no han estat traduïdes al català o al castellà, i m'agrada aquesta afirmació (escriure sense trampes) i, a més, després d'haver-ne llegit la seva biografia. 

Desarrelament

 

Airlie Beach, Austràlia, juliol de 2022. Foto: Nil Latrilla

  Somos los viejos, acá, los que nos quedamos a mirar como se nos repiten los días. Si usted viera, madre, le daría llanto. Hemos quedado nosotros y las puras montañas, en esas tierras, sin agua ninguna. Ni los yuyos crecen como antes. Salen secos, apenas nacidos, y se agotan antes de dar las primeras hojas. Dan pura espina, y así quedan, tan duros que hasta el viento se queja cuando se encuentra con ellos.

Quebrada (pàg. 29)

Mariana Travacio

Las Afueras

El sentit de la vida

Farmàcia, Barcelona, 1/8/22. Foto: Toni Latrilla

  -En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment-, el que determina l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot la honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament, s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en que es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i, ràpidament, en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots el que Nietzsche va poder revelar; bé, ara caldria parlar del nihilisme occidental, fins i tot del nihilisme modern, no estic segur que els països asiàtics en quedin al marge a mitjà termini. La veritat és que Nietzsche no podia detectar aquest fenòmen, no es va manifestar fins molt després de la seva mort. Així doncs, no, en efecte, no soc cristià; fins i tot tinc tendència a considerar que tot això va començar amb el cristianisme, aquesta tendència a resignar-se amb el món present, per més insuportable que sigui, a l'espera d'un salvador i d'un futur hipotètic; el pecat original del cristianisme, a parer meu, és l'esperança.

Anorrear (pàg. 365)

Michel Houellebecq

Anagrama