Connexió

Parc Oest de Madrid, 17/8/22. Foto: Toni Latrilla

 Però jo tenia la impressió que ja havia vist -una altra tarda, feia molt de temps- aquell sender, els prats, les roques, els tramussos i les roselles; que  havia vist el tumultuós rierol amb el tronc caigut que li feia de pont i la verdor del fons. En el meu cor hi havia quelcom d'indescriptiblement partit, com si amb anterioritat ja hagués viscut i caminat per aquell sender amb un company bodhisattva, però en el curs d'un viatge potser més important; em venien ganes de deixar-me caure i recordar-ho tot. Era la influència del bosc que fa que tot ens sembli familiar i perdut des de fa temps, com la cara d'un parent ja mort, com un vell somni, com un fragment de cançó oblidat que s'esmunyí per la superfície de l'aigua i, més que res, com les daurades eternitats de la infància o de la maduresa passada i tota la mort i tota la vida i tota la pena que existí un milió d'anys abans. Els núvols que passen per damunt nostre semblen testimoniar (amb llur familiaritat solitària) aquesta mena d'impressió. Àdhuc vaig sentir un èxtasi, amb llampecs de rememoració sobtada, i, com que estava suat i endormiscat, em venien ganes de posar-me a dormir i a somiar sobre l'herba. A mesura que ens enfilàvem ens sentíem més cansats i, com dos muntanyencs autèntics, ja no parlàvem ni teníem cap necessitat de parlar; però estàvem contents i, certament, en Japhy ho esmentà, se'm girà quan ja feia mitja hora que callàvem i em digué: 

 -Així és com m'agrada, quan es camina sense necessitat de parlar, com si fóssim dos animals que es comuniquen per mitjà d'una telepatia silenciosa.

Els pòtuls místics (pàg. 96 i 97)

Jack Kerouac 

Traducció i pròleg de Manuel de Pedrolo

Faktoria de Llibres