La dona i l'home

 

Restaurant barcelonès, febrer del 2022. Foto: Toni Latrilla

 Com a companya del sotsxèrif, les seves jornades són llargues: des de les cinc del matí, que comença el dia llegint un capítol de la Bíblia, fins a les deu de la nit, quan se'n va a dormir, cus i cuina per als presos, sargeix, els fa la bugada, té una esplèndida cura del marit, i endreça el seu apartament de cinc habitacions, amb la seva gemütilch* barreja d'esponjats coixins, de toves cadires i de cortines de color de crema amb randes, a les finestres. Els Meier tenen una filla, una única filla, que és casada i viu a Kansas City. La parella doncs, viu sola. O bé, com diu més correctament la senyora Meier, "sola excepte la gent que ocasionalment ocupa la cel·la de les dones".

 La presó té sis cel·les. La sisena és la reservada als presos femenins i és una unitat separada dintre la Residència del xèrif. En realitat està per costat de la cuina.

 -Però -diu Josie Meier- no em preocupa gens. M'agrada de tenir companyia, algú amb qui parlar mentre cuino. Moltes d'aquestes dones et produeixen una veritable compassió. Tot el que els passa és que han topat amb el problema de sempre: l'home. 

A sang freda (pàg. 339 i 340)

Truman Capote

La Butxaca

*En alemany original, acollidor, agradable, íntim

interpel·lar-nos

 

Restaurant de Barcelona, 18/2/22. Foto: Toni Latrilla

Per què llegir Plató si tens el 50% de la classe amb antidepressius?

                                                           Marina Garcés, Catalunya Ràdio, 17/2/22

L'argonauta

L'Empordà, febrer del 2017. Foto: Toni Latrilla

  Jàson és en ell mateix un error; no meu en estimar-lo, sinó de la natura en crear-lo i posar-lo al meu abast en no haver sabut acostar-me l'ésser que el destí em reservava i que, per tant, em corresponia. També per això el maleeixo; per això, i per no haver sabut reconèixer en ell l'ésser menyspreable que l'habita, manllevant del meu destí la peça, el trofeu, la plenitud que m'ha estat arrabassada i que ja mai no podré gaudir, expulsada com he estat del meu l'Olimp particular on se m'havia anunciat que viuria envoltada dels meus a qui podria estimar sense mesura, sense límits, sense encotillaments. Falsos endevins de falses prometences!

  Han estat els déus? O jo mateixa em vaig deixar encegar no per cap velló, no per cap, miratge, ans pel potent reflex estrafet d'un home que, a través del joc de llums i ombres, semblava ser allò que els oracles m'havien promès i em reservaven. Però no, és només un home com els altres, tan feble que podria fer riure si el resultat no hagués estat tan nefast, tràgic, insuportable. Vagaré per aquest erm de soledat que no m'arronsarà. La seva covardia hauran estat la seva feblesa i el seu futur; la meva ceguesa, el meu malviure. 

L'or del blau-Interludi segon. Medea (pàg. 100 i 101)

Àlvar Masllorens

La Temerària 

el jo i l'alteritat

 

Pintures d'en Keith Haring. Tate Liverpool, juliol del 2019. Foto: Toni Latrilla

El jo com a lloc de retorn, de recolliment després de cada sortida, viatge, periple. Eixir del jo per tornar al jo de nou, cada vegada. Si no, quin sentit té la recerca, la indagació, el peregrinatge? En Joan entotsolat remenant àvidament dins seu cercant, comparant, trobant; i sortint fora d'ell mateix a la recerca de noves preguntes, de nous materials, de noves solucions. Sorprenent-se. Esperit lliure en un país segrestat, amant dels altres com a concepte perquè tot sovint aquests altres li feien nosa si pretenien un acostament al qual barrava el pas. Gelós de la seva persona tant com dels seus sentiments, l'alteritat era un dels seus preuats valors, sense contradir-se per això, refermant-se en la seva idea d'humanitat. Home bo, però alhora sabedor que quan la bondat se solapa amb la covardia, esdevé estultícia.

L'or del blau-Pilar (pàg. 24)

Àlvar Masllorens

La Temerària

Cares brutes

 

Lavabos d'un restaurant del Ripollès. Hivern del 2022. Foto: Toni Latrilla

Voldria equivocar-me i desitjo sincerament que pensis força en aquesta carta i provis de fer-te càrrec de com pensaria un altre. Entén, si et plau, que jo sé molt bé que no soc ningú i que no tinc gaire intel·ligència o educació, però crec que soc una persona normal amb una elemental força de raonament i amb una voluntat de viure la meva vida d'acord amb les lleis de Déu i de l'Home. També és cert que a vegades he "caigut", com és normal -perquè he dit que soc humana i, per tant també he tingut debilitats humanes-, però la cosa és, sempre, que un no s'avergonyeix de tenir la cara bruta, sinó que la vergonya ve quan la mantens bruta. 

A sang freda (196 i 197)

Truman Capote

La Butxaca 

Escriptures

 

 Restaurant del Ripollès, hivern del 2022. Foto: Toni Latrilla

Abans de resar, sempre escrivia al seu diari alguns esdeveniments ("L'estiu és aquí. Per sempre, espero. Ha vingut Sue. Hem cavalcat Babe riu avall. Sue ha tocat la seva flauta. Cuques de llum") i alguna ocasional explosió ("L'estimo! L'estimo!"). Era un diari per a cinc anys. En els quatre de ser a les seves mans mai no havia negligit cap anotació, tot i que l'esplendor d'alguns esdeveniments (el casament d'Eveanna o el naixement del seu nebot) i el drama d'uns altres (la seva "primera veritable baralla amb Bobby", una pàgina literalment banyada en llàgrimes) li havien fet perdre part de l'espai destinat a anotacions futures. Una tinta diferent identificava cada any: la del 1956 era verda, i vermella la del 1957; l'any següent era d'un to d'espígol brillant, i ara, el 1959, s'havia decidit per un color blau molt digne. Però a totes les manifestacions continuava martellejant amb la seva escriptura a mà, inclinada ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, adés arrodonida, adés angulosa, de vegades espaiosa i clara, i altres molt atapeïda. Com si ella mateixa es preguntés: "Qui és Nancy? Aquesta? O aquesta altra? Quina soc veritablement jo?" (Una vegada la senyora Riggs, la seva professora d'anglès, li havia tornat l'exercici amb un comentari sobre la seva manera d'escriure. "Bé. Però per què escriure en tres estils diferents?" A la qual cosa Nancy havia replicat: "Perquè encara no he crescut prou per ser una d'aquestes persones que només tenen una mena de signatura.") Però havia progressat en els darrers mesos, i va ser amb una escriptura a mà que revelava un esclat de maduresa, que va escriure: "Jolene K. ha vingut i li he ensenyat de fer el pastís de cirera. He assajat amb Roxie. Bobby ha estat aquí, i hem vist la TV. Se n'ha anat a les onze."

A sang freda (pàg. 87 i 88)

Truman Capote

La Butxaca

Cent anys d'Ulisses

 

Restaurant de Cadaqués, 25/6/21. Foto: Toni Latrilla

 De l'aigua, Bloom, d'aigua amant, pouador, aiguador, en tornar cap als fogons què n'admirà?

 La universitalitat; la igualtat democràtica i la fidelitat a la seva naturalesa en buscar el seu propi nivell; [...] la independència de les seves unitats; la variabilitat dels estats de la mar; la quiescència hidrostàtica en calma; la turgència hidrocinètica en les marees mortes i en les marees vives; la subsidència després de la devastació; l'esterilitat en els cercles circumpolars, l'àrtic i l'antàrtic; la significació climàtica i comercial; la preponderància de 3 a 1 sobre de terra eixuta del globus; [...] la violència dels seus sismes marins, trombes d'aigua, pous artesians, erupcions, torrentades, regolfades, riuades, crescudes, mars de fons, vessants, aiguavessants, guèisers, cascades, remolins, maelstroms, inundacions, diluvis, xàfecs, [...] la saturació de l'aire, la destil·lació de la rosada, la simplicitat de la seva composició, dues parts constituents d'hidrògen amb una part constituent d'oxigen; les virtuts curatives; la flotabilitat de les aigües de la Mar Morta; la perseverant penetrativitat pels rierols, els escorrancs, les rescloses inadequades, les escletges dels bucs; les propietats de netejar, d'apagar la sed i el foc, de nodrir la vegetació, la infal·libilitat com a paradigma i parangó; les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, calamarsa; la força a les rígides boques de regatge; la varietat de les seves formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atols i arxipièlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar; la seva solidesa en glaciars, icebergs, congestes; la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans; la seva utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotans i secs; la potencialitat derivable de marees controlades o salts d'aigua caient d'un nivell a l'altre; la seva fauna i flora submarina (anacústica, fotòfoba), numèricament, si no literalment, els habitants del globus; la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, fanguissars pestilents, l'aigua estantissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la lluna en quart minvant.

Ulisses (pàg. 666, 667 i 668)

James Joyce

Traducció de Joaquim Mallafrè

La Butxaca