La dona i l'home

 

Restaurant barcelonès, febrer del 2022. Foto: Toni Latrilla

 Com a companya del sotsxèrif, les seves jornades són llargues: des de les cinc del matí, que comença el dia llegint un capítol de la Bíblia, fins a les deu de la nit, quan se'n va a dormir, cus i cuina per als presos, sargeix, els fa la bugada, té una esplèndida cura del marit, i endreça el seu apartament de cinc habitacions, amb la seva gemütilch* barreja d'esponjats coixins, de toves cadires i de cortines de color de crema amb randes, a les finestres. Els Meier tenen una filla, una única filla, que és casada i viu a Kansas City. La parella doncs, viu sola. O bé, com diu més correctament la senyora Meier, "sola excepte la gent que ocasionalment ocupa la cel·la de les dones".

 La presó té sis cel·les. La sisena és la reservada als presos femenins i és una unitat separada dintre la Residència del xèrif. En realitat està per costat de la cuina.

 -Però -diu Josie Meier- no em preocupa gens. M'agrada de tenir companyia, algú amb qui parlar mentre cuino. Moltes d'aquestes dones et produeixen una veritable compassió. Tot el que els passa és que han topat amb el problema de sempre: l'home. 

A sang freda (pàg. 339 i 340)

Truman Capote

La Butxaca

*En alemany original, acollidor, agradable, íntim

Cares brutes

 

Lavabos d'un restaurant del Ripollès. Hivern del 2022. Foto: Toni Latrilla

Voldria equivocar-me i desitjo sincerament que pensis força en aquesta carta i provis de fer-te càrrec de com pensaria un altre. Entén, si et plau, que jo sé molt bé que no soc ningú i que no tinc gaire intel·ligència o educació, però crec que soc una persona normal amb una elemental força de raonament i amb una voluntat de viure la meva vida d'acord amb les lleis de Déu i de l'Home. També és cert que a vegades he "caigut", com és normal -perquè he dit que soc humana i, per tant també he tingut debilitats humanes-, però la cosa és, sempre, que un no s'avergonyeix de tenir la cara bruta, sinó que la vergonya ve quan la mantens bruta. 

A sang freda (196 i 197)

Truman Capote

La Butxaca 

Escriptures

 

 Restaurant del Ripollès, hivern del 2022. Foto: Toni Latrilla

Abans de resar, sempre escrivia al seu diari alguns esdeveniments ("L'estiu és aquí. Per sempre, espero. Ha vingut Sue. Hem cavalcat Babe riu avall. Sue ha tocat la seva flauta. Cuques de llum") i alguna ocasional explosió ("L'estimo! L'estimo!"). Era un diari per a cinc anys. En els quatre de ser a les seves mans mai no havia negligit cap anotació, tot i que l'esplendor d'alguns esdeveniments (el casament d'Eveanna o el naixement del seu nebot) i el drama d'uns altres (la seva "primera veritable baralla amb Bobby", una pàgina literalment banyada en llàgrimes) li havien fet perdre part de l'espai destinat a anotacions futures. Una tinta diferent identificava cada any: la del 1956 era verda, i vermella la del 1957; l'any següent era d'un to d'espígol brillant, i ara, el 1959, s'havia decidit per un color blau molt digne. Però a totes les manifestacions continuava martellejant amb la seva escriptura a mà, inclinada ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, adés arrodonida, adés angulosa, de vegades espaiosa i clara, i altres molt atapeïda. Com si ella mateixa es preguntés: "Qui és Nancy? Aquesta? O aquesta altra? Quina soc veritablement jo?" (Una vegada la senyora Riggs, la seva professora d'anglès, li havia tornat l'exercici amb un comentari sobre la seva manera d'escriure. "Bé. Però per què escriure en tres estils diferents?" A la qual cosa Nancy havia replicat: "Perquè encara no he crescut prou per ser una d'aquestes persones que només tenen una mena de signatura.") Però havia progressat en els darrers mesos, i va ser amb una escriptura a mà que revelava un esclat de maduresa, que va escriure: "Jolene K. ha vingut i li he ensenyat de fer el pastís de cirera. He assajat amb Roxie. Bobby ha estat aquí, i hem vist la TV. Se n'ha anat a les onze."

A sang freda (pàg. 87 i 88)

Truman Capote

La Butxaca