Abans de resar, sempre escrivia al seu diari alguns esdeveniments ("L'estiu és aquí. Per sempre, espero. Ha vingut Sue. Hem cavalcat Babe riu avall. Sue ha tocat la seva flauta. Cuques de llum") i alguna ocasional explosió ("L'estimo! L'estimo!"). Era un diari per a cinc anys. En els quatre de ser a les seves mans mai no havia negligit cap anotació, tot i que l'esplendor d'alguns esdeveniments (el casament d'Eveanna o el naixement del seu nebot) i el drama d'uns altres (la seva "primera veritable baralla amb Bobby", una pàgina literalment banyada en llàgrimes) li havien fet perdre part de l'espai destinat a anotacions futures. Una tinta diferent identificava cada any: la del 1956 era verda, i vermella la del 1957; l'any següent era d'un to d'espígol brillant, i ara, el 1959, s'havia decidit per un color blau molt digne. Però a totes les manifestacions continuava martellejant amb la seva escriptura a mà, inclinada ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, adés arrodonida, adés angulosa, de vegades espaiosa i clara, i altres molt atapeïda. Com si ella mateixa es preguntés: "Qui és Nancy? Aquesta? O aquesta altra? Quina soc veritablement jo?" (Una vegada la senyora Riggs, la seva professora d'anglès, li havia tornat l'exercici amb un comentari sobre la seva manera d'escriure. "Bé. Però per què escriure en tres estils diferents?" A la qual cosa Nancy havia replicat: "Perquè encara no he crescut prou per ser una d'aquestes persones que només tenen una mena de signatura.") Però havia progressat en els darrers mesos, i va ser amb una escriptura a mà que revelava un esclat de maduresa, que va escriure: "Jolene K. ha vingut i li he ensenyat de fer el pastís de cirera. He assajat amb Roxie. Bobby ha estat aquí, i hem vist la TV. Se n'ha anat a les onze."
A sang freda (pàg. 87 i 88)
Truman Capote
La Butxaca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada