La vida i la mort

Cementiri de Cadaqués, abril de 2019. Foto: Toni Latrilla
 

 Una vida no es redueix a res més que a ella mateixa. Que és el mateix que dir: les vides no tenen sentit. 

 No em proposo d'estendre'm en res de tot això. Però les circumstàncies sota les quals les vides canvien de rumb són tan variades que semblaria impossible de dir res sobre un home fins que no és mort. La mort no és solament l'únic àrbitre de la felicitat (un comentari de Soló), sinó que és l'única mesura amb la qual podem jutjar la mateixa vida.

Trilogia de Nova York-L'habitació tancada (pàg. 276-277)

Paul Auster

Traducció de Joan Sellent

Proa 

Llegir

 Llibreria Matras, Cracòvia, desembre de 2014. Foto: Toni Latrilla

Al tercer capítol (del llibre Walden) ensopega amb una frase que per fi li diu alguna cosa: "Un llibre s'ha de llegir amb la mateixa deliberació i reserva amb què l'han escrit". 

Trilogia de Nova York-Fantasmes (pàg. 182)

Paul Auster

Traducció de Joan Sellent

Proa

Els mots

Plaça Catalunya, Barcelona, Nadal del 1962. Instagram barcelona_desapareguda, 8/10/21

Sense mans

Mai-més i Sempre són germans

irreconciliables, de naixença, en l'home.

En va cerquem, en va trobem:

                                            allò

que és assolit esdevé sempre, a l'acte,

mai més, com engolit per una 

boca voraç.

                 I tot seguit projectes

desenfonyats de nou, experiments, deliri

de ser feliç, fressa de clarions

a la pissarra de la vida:

                                  l'aire

que respirem se'ns torna a voltes música, 

una gota de rou tot d'una és fa verí.

Tot és un jeroglífic cada cop

més complicat de desxifrar; fascina,

però, com mirar el foc o el mar o la boirosa

planura dels records.

                               Els mots, en veritat,

no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,

sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

Poesia completa-Passeig d'aniversari (pàg. 390)

Joan Vinyoli

Pròleg d'Enric Casasses

La Butxaca            

Sentit comú

Ermita de Montserrat (la Moreneta), Matanzas, Cuba. Desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

  Me paso la vida hablando en voz baja con mi sombra. Si camino por la playa o por el campo, mientras espero en aeropuertos, en un tren. En todas partes. No me abandona. Discutimos. Nos peleamos. Es como un diablito enérgico y electrocutante que me machaca y me encabrita con sus argumentos. Siempre a contrapelo. Siempre a contrasistema. Si estamos en La Habana va en contra el socialismo tropical. Si estamos en Europa es un indignado anticapitalista. Como debe de ser. Un desobediente perfecto. Un borracho lúcido y paranoico. Un poeta furibundo, atormentado. No teme al ridículo. Todo le da igual. A veces pienso que ha llevado el ridículo a método de revelación.

  En el fondo le admiro. Y hasta lo envidio. Quisiera ser como él. Pero no. Yo soy un poquito más paciente, más precavido y más racional. O quizás es que solo intento actuar con sentido común.

Diálogo con mi sombra. Sobre el oficio de escritor. (Pròleg, pàg. 8)

Pedro Juan Gutiérrez

Anagrama

Cul d'angúnies

 

Eivissa, 11/08/21. Foto: Toni Latrilla

  Baudelaire: "Il me semble que je serais toujours bien là oú je ne suis pas." Dit d'una altra manera: em sembla que sempre estaré bé allà on no soc. O, fent menys embuts: qualsevol lloc on no soc és el lloc on soc jo mateix. O si no, agafant el toro per les banyes: qualsevol lloc fora del món. 

Trilogia de Nova York-La ciutat de vidre (pàg. 125)

Paul Auster

Traducció de Joan Sellent

Proa

Fortificar-te

 

Lavabos d'un restaurant. Barcelona, 11/12/21. Foto: Toni Latrilla

Ils vivaient si noblement

Que ceux qui la veille encore

Les regardaient comme leurs égaux

Ou même quelque chose de moins

Admiraient maintenant

Leur puissance leur richesse et leur génie

Car y a-t-il rien qui vous élève

Comme d'avoir aimé un mort ou une morte

On devient si pur qu'on en arrive

Dans les glaciers de la mémoire

A se confondre avec le souvenir

On est fortifié pour la vie

Et l'on n'a plus besoin de personne

Vivien tan noblement

Que els que el dia abans encara

Els miraven com els seus iguals

O fins i tot com alguna cosa de menys

Admiraven ara

La seva potència riquesa i geni

Ja que no hi ha res que us elevi tant

Com haver estimat un mort o una morta

Esdevens tan pur que arribes

En les glaceres de la memòria

A confondre't amb el record

Et fortifiques de per vida

I ja no necessites ningú

Alcohols-La casa dels morts (última estrofa, pàg. 96 i 97)

Guillaume Apollinaire

Traducció: Andreu Gomila

Alabatre

Vidrets

 

Foto de la sèrie Subway. New York, 1980. Foto: Bruce Davidson 

Perquè el fet d'estimar el blau no vol dir que vulguis passar-te la vida en un món fet de color blau. "La vida és un tren d'estats d'ànim, com un enfilall de vidrets, i mentre hi passem, els vidrets resulten ser lents de molts colors que pinten el món amb la seva pròpia tonalitat i, cadascun, mostra només el que hi ha dins el seu focus", va escriure Emerson. Quedar-se atrapat en qualsevol d'aquests vidrets, sigui de la tonalitat que sigui, pot ser mortal.

Bluets (pàg. 42)

Maggie Nelson

Traducció de Míriam Cano

L'Altra Editorial

Costums

Badajoz, Espanya, 1936. Foto: David 'Chim' Seymour 

La por és un costum com qualsevol altre, i els costums maten el que és essencial dins nostre.

L'altra casa (pàg. 9)

Rachel Cusk

Traducció: Àfrica Rubiés Mirabet

Les Hores

Anorreament

 

Auschwitz ll (Birkenau), 28/12/14. Foto: Toni Latrilla

  El camp de Birkenau és immens. D'una immensitat vertiginosa. Més enllà del portal, s'entra en un lloc consagrat a la mort. L'evidència d'aquesta atribució salta a la vista. És aquesta evidència, el que resulta vertiginós. Cap falsa aparença. Les vies de tren van directes a la mort. Tots els camins hi porten tard o d'hora. A Birkenau, el projecte industrial d'anorreament és flagrant. Totes les activitats humanes i els espais estan al servei de la mort.

  A Birkenau no hi ha res més a fer que caminar. Caminem cap a uns turons. Uns raigs de sol encara travessen els núvols. Sobre la rampa, un home juga a llançar enlaire un nen.

Serge (pàg. 104)

Yasmina Reza

Anagrama                                          

Vellesa

 

Piulada de @ValençaSiusi, 6/6/21. Foto: Oscar Marzaroli

-Saps que la vellesa és de la nit al dia? De la nit al dia. Un dia et despertes, ja no ets pots reciclar, la vellesa et salta al damunt...

Serge (pàg. 63)

Yasmina Reza

Llibres Anagrama

Sísif

 

Obra de l'Octavi Intente. Galeria Mrs. Toolip, Barcelona. Octubre del 2021. Foto: Toni Latrilla

Stephen Crane, moribund amb les febres púniques arreplegades a Cuba mentre treballava de corresponsal a la guerra d'independència d'aquest país, ha retornat a Anglaterra i aquest estat de salut tan precari no l'atura de la seva voluntat de continuar escrivint. 

De manera que trabajó y trabajó, convirtiéndose en un Sísifo moderno que empezaba a subir el pedrusco por la mañana para verlo rodar pendiente abajo por la noche. Lo mismo el día siguiente. Y lo mismo el otro. Tal como dice Camus en su notorio ensayo sobre el héroe del absurdo: "No se descubre el absurdo sin la tentación de escribir un manual sobre la felicidad".

La llama inmortal de Stephen Crane-Una extinción brutal (pàg. 892)

Paul Auster

Seix Barral

Confiances

Under my umbrella, Estocolm. Thomas Swedin, instagram, 29/08/21

Todo pecado es el resultado de una colaboración (pàg. 781).

Un hombre dijo al universo:

"¡Señor, existo!".

"Pero", replicó el universo,

"eso no me crea 

ningún sentido de la obligación". 

  

Poema del llibre Los jinetes negros. Stephen Crane (pàg. 789).

Stephen Crane va perdre el seu pare (practicant metodista) quan ell tenia 8 anys:

Fue el acontecimiento más traumático de su joven vida, el hachazo que partió su mundo en dos y le enseñó que Dios era una fuerza cruel y caprichosa en quien no podía confiarse bajo ninguna circunstancia (pàg. 801).

La llama inmortal de Stephen Crane-La cara oculta de la luna

Paul Auster

Seix Barral

Autèntica

Botins solitaris. Poble Nou, Barcelona, 17/7/21. Foto: Toni Latrilla

Com en tot amor, la poesia no vol enganys que l'engavanyin.

Xavier Bru de Sala, pròleg del llibre El cos de l'ombra (pàg. 12)

Francesc Bellmunt

Quarteres

Assassinats

 

Goliat de Bansky. Museu Moco, Barcelona, 16/10/21. Foto: Toni Latrilla

  En Ciudad de México "los toreros [...] caminan con movimientos seguros, orgullosos, con magnífica entereza. La gente se vuelve a mirarlos. En el rostro llevan algo frío, siniestro, implacable. También hay historia de exaltación, de peligro, de fuga. Lo sabes, sin que nadie te lo diga sabes que están mirando a un verdugo, a una especie de verdugo moral".

La llama inmortal de Stephen Crane (pàg. 357)

Paul Auster

Seix Barral

Sense queixes

 

Façana de Sant Gervasi, Barcelona, 31/10/21. Foto: Toni Latrilla

 Al poco, Crane empezó a observar que aquellos hombres caían dentro de dos categorías -los desempleados recientes y los que habitualmente carecían de trabajo ("el elemento mudable de las casas de inquilinato del Bowery")- y que los obreros sin empleo "eran hombres sobrios, de indudable paciencia y laboriosidad, que en las rachas de mala fortuna no suelen clamar contra el estado de la sociedad, rezongando por la arrogancia de los ricos y lamentando la cobardía de los pobres, sino que en estos tiempos adoptan una docilidad repentina y singular, como si vieran cómo se aleja de ellos el progreso del mundo y trataran de entender por qué habían fracasado, dónde habían fallado para perder así la carrera".*

*Esto concuerda con numerosas informaciones sobre la actitud de los desempleados durante la siguiente depresión importante del decenio de 1930 y quizá explique -o explique en parte- por qué la clase trabajadora norteamericana nunca ha lanzado un sostenido asalto ideológico contra las estructuras del capitalismo. Aunque Crane no participara activamente en política, poseía una innata sensibilidad con respecto a los entresijos de la psique norteamericana y, por ende, de la sociedad en que vivía.

La llama inmortal de Stephen Crane (pàg. 197)

Paul Auster

Seix Barral

qui vol paraules en un món de sords?

 

Samuel Beckett, foto piulada de writers doing normal shit, 29/10/2021

la veritat i la mentida,

les dues parts iguals d'un tot que se m'amaga.

fa sol i plou,

les veritats pentinen les mentides

quan neixen les paraules

i miro com s'escorren els silencis

per les esquerdes de la veu,

i vaig de nord a sud, d'oest a est

sense saber com dir-les.

qui vol paraules en un món de sords?

Ragtime (pàg. 42) 

Francesc Garriga i Barata 

Alabatre

Ser un mateix

 

Feu Sacré, Manuel Mayol Rubio. Fundació Vila Casas. Espais Volart, Barcelona, 24/10/21. Foto: Toni Latrilla

 -No sé, pero nunca llego a lo que de verdad importa -le dije-. Siento que tengo que decir algo fuera de lo común, pero me enredo con diferentes ideas sobre la forma de contarlo.

 "Stevie" cogió un puñado de arena y la arrojó a la fresca brisa del mar.

 -Adopta el siguiente enfoque -dijo-. Olvida lo que piensas y cuenta lo que sientes. Haz que el prójimo sepa que eres tan humano como él. Ese es el gran secreto de la narración de historias. Fuera granujas y cánones literarios. ¡Sé tú mismo!

La llama inmortal de Stephen Crane (pàg. 112)

Paul Auster

Seix Barral

Prejudicis, paraules i pols

 

Pintura d'en KAWS (espies un ull marcat amb X?). Museu Moco, Barcelona, 16/10/21. Foto: Toni Latrilla

Escrit a terra

Mentre la dona adúltera

espera, tremolosa, el veredicte

i, mofetes, els doctes,

satisfets del parany que maquinaren,

el creuen atrapat,

Jesús s'asseu, cap-cot,

i va escrivint a terra,

amb el dit, com distret, a la pols de la terra,

paraules i senyals.

Ningú no va llegir-lo.

Mai no sabrem si el cor, no els endevina,

què deien aquells mots.

El vent de tramuntana,

o del desert una alenada tòrrida,

degué endur-se'n, de cop, pols i paraules.

Només els somnis són veritat (pàg. 117)

Tomàs Garcés

Selecció i pròleg de Josep Pedrals

Galàxia Gutenberg

Inicis i destins

 
Perdoneu les nostres ofenses, Bansky. Museu Moco, Barcelona, 16/10/21. Foto: Toni Latrilla

 

 Comença per la cara, per dalt. El Hamnet té un front ample i a primera línia els cabells li creixen drets. Últimament, havia començat a remullar-se'ls al matí, per intentar aplanar-se'ls, però se li rebel·laven. Ara l'Agnes els remulla però continuen sense fer cas, ni tan sols un cop morts. ¿Ho veus?, li diu, no pots canviar el que t'és donat, no pots modelar ni alterar el que et toca.

 Ell no contesta.

 

Hamnet (pàg. 259)

Maggie O'Farrell

Traducció de Marc Rubió Rodon

L'Altra Editorial

Nota: El títol de la pintura correpon a un extracte de la Bíblia de King James, més coneguda com Versió Autorizada

El món adult

The Last Supper, David LaChapelle. Museu Moco, Barcelona, 16/10/21. Foto: Toni Latrilla

 Però la seva mare no està gens espantada. El metge i la mare del Hamnet es miren un moment a través de la finestrella, la mateixa des de la qual l'Agnes ven els remeis. El Hamnet s'adona, amb la lucidesa esmolada d'un nen que està a punt d'entrar en una edat més madura, que a aquest home no li agrada, la seva mare. Li té rancúnia: ella ven remeis, cultiva les seves pròpies medicines, recull fulles, pètals, escorces i sucs, i sap com ajudar la gent. Aquest home, veu de sobte el Hamnet, desitja el pitjor per a la seva mare. Perquè li pren els pacients, li menja el terreny, la feina. Que desconcertant que li sembla en aquest moment el món adult, al Hamnet, que complicat, que poc de fiar. ¿Com podrà obrir-s'hi camí? ¿Com se'n sortirà?

Hamnet (pàg. 149)

Maggie O'Farrell

Traducció de Marc Rubió Rodon

L'Altra Editorial

La importància del temps

 

Cadaqués, 9/10/21. Foto: Toni Latrilla

 El temps és sempre el mateix. Un minut és un minut, i una hora és una hora. I, passi el que passi, l'hem d'aprofitar. Hem d'establir una bona relació amb el temps i deixar tants bons records com puguem: això és el més important.

Primera persona del singular-El recull poètic dels Yakult Swallows (pàg. 132)

Haruki Murakami

Traducció d'Albert Nolla

Empúries

Encaixar

 
Exposició InCadaqués, bar Boia, foto d'en José Ignacio Piris, 11/10/21. Foto: Toni Latrilla

 De fet, a la vida són molt més nombroses les vegades que es perd que no pas les que es guanya. I la saviesa real prové no pas de saber com vèncer els altres sinó més aviat de saber encaixar les derrotes. 

Primera persona del singular-El recull poètic dels Yakult Swallows (pàg. 119)

Haruki Murakami

Traducció d'Albert Nolla

Empúries

sense por, fam de justícia

 

Carles Puigdemont arribant als jutjats de Sàsser, 4/10/21. Foto: Diari Ara

Fora la por

Si tens gana, 

mira, tens gana

prô si tens gana i por de tenir-ne

i de tenir-ne més i de

continuar-ne tenint

ja no tens gana, tens molta gana,

i doncs, doncs

fora, fora

la por, la por.

T'hi sé (pàg. 78). Enric Casasses. 1984 Poesia.

La incertesa

 

Sala Beckett, Heinsenberg, 17/7/21. Foto: Toni Latrilla

  Tota vida té el seu punt crucial, el seu eix, el seu epicentre, del que tot emana i el qual tot torna.

Hamnet (pàg. 18)

Maggie O'Farrell

Traducció de Marc Rubió Rodon

L'Altra Editorial

Éssers

Es Vedrà, Eivissa, 9/8/21. Foto: Toni Latrilla

  L'antropòleg Claude Lévi-Strauss va observar en una ocasió que, "per la majoria de l'espècie humana, i durant desenes de milers d'anys, la idea que la humanitat inclou tots els éssers humans sobre la capa de la terra no existeix en absolut. La denominació s'atura a la frontera de cada tribu, o de cada grup lingüístic, de vegades al límit de cada poble". 

No diguis res (pàg. 440)

Patrick Radden Keefe

Periscopi

The Troubles

Carles Puigdemont, l'Alguer, un dia després de sortir de la presó, 25/9/21. Foto: Diari Ara

 Es nodrien de converses interminables. Adams, que sempre havia tingut tendència a l'erudició, animava als homes que l'envoltaven a enfortir les seves idees. Els presos oganitzaven conferències i sessions de debat. Es reunien al filat (que és com en deien de les tanques que separaven els diferents recintes) i parlaven de política i història i discutien les darreres notícies de la guerra que es lliurava a l'exterior. Un pres de l'IRA, jove i obstinat, organitzava classes culturals. Escrivia poesia i més endavant es va convertir en el portaveu dels presos republicans. Es deia Bobby Sands. Aquell racó va convertir-se, com remarcaria Adams posteriorment, en "la nostra torre d'ivori de filferro espinós". Adams era un interlocutor ràpid i captivador, de ment aguda. Però malgrat les mostres de gregarisme, hi havia aspectes de la seva personalitat que es reservava per a si mateix. Així com Hughes es considerava no solament no religiós sinó antireligiós, Adams estava immers en el catolicisme. De nit, Hughes llegia discursos de Fidel Castro; Adams passava el rosari.

No diguis res (pàg. 226)

Patrick Radden Keefe

Periscopi

Tardor

 Sense títol. Eivissa, 1954. Exposició de l'Oriol Mas Pons. Eivissa, 11 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

 Uns versos d'en Whalt Whitman en el seu llibre Fulles d'herba, diu que les paraules de la poesia:

 

Equilibren jerarquies, colors, races, credos i els sexes, 

No cerquen la bellesa, són perseguides, 

La bellesa sempre les toca o s'hi acosta molt a prop, anhelant enfervorida, malalta d'amor. 

 Avui, dia 22, a les 21 h i 21 minuts entrarem a la tardor. Tres mesos en què caurà la llum, caurà la fulla i el cel del capvespre prendrà un altre to, els ocells volaran alts per fugir; una estació que m'inspira neteja, un reclam de buidar-se, d'un nou inici, de no aturar-se, de no aburgesar-se. Caure per seguir creixent. Una estació que m'evoca la reconciliació, l'acompanyament, el recolliment i la reflexió. Reconduir l'energia estiuenca. Créixer sense rendir-te malgrat els cinquanta-sis anys. Una estació que m'inspira poesia per generar fortalesa: Els arbres despullats i nus sense perdre el centre.

                                                                                                 -Toni Latrilla-

Pàtria

 

Sant Martí d'Empúries, 18 de setembre del 2021. Foto: Toni Latrilla

L'endemà vam marxar. Ara, aquella vegada, ja no tornaria a ser mai més un emigrant.

 Vaig recordar l'ocell migrador que havia vist tot sol al cel serè de Gotland. Havia perdut l'esbart, però no el rumb. Jo tenia el mateix problema. Havia perdut el meu esbart. El rumb, però, me l'havien donat aquells xicots, la seva professora, l'Olímpia Lampusi, i les paraules d'Èsquil.

 I aquest llibre, el primer que escric directament en grec després de cinquanta anys, és el meu agraïment tardà per a tots ells, que em van retornar la meva llengua, l'única pàtria que em quedava i l'única que no em feriria.

Una altra vida, encara (pàg. 149 i 150)

Theodor Kallifatides

Galàxia Gutenberg

Paraules i accions

 

L'Escala, 17 de setembre del 2021. Foto: Toni Latrilla

 La societat no vol ni pot prohibir opinions, només accions. Sembla lògic, però no ho és. Les opinions no es consideren accions, són inmaterials, existeixen en l'espai i el temps com una mena de fantasmes. Les paraules no són res més que aire comprimit.

 En canvi, les accions són visibles. Canvies de lloc una cadira en una sala, i la sala canvia.

 La meva àvia no era periodista ni filòsofa però acostumava dir "la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos". Sabia el que gairebé tothom sap: que una paraula pot fer més mal que el ganivet més esmolat. Dir una cosa és fer una cosa.

Una altra vida, encara (pàg. 60)

Theodor Kallifatides

Traducció del grec modern de Montserrat Camps

Galàxia Gutenberg

Opressions

 Com si volguessin remarcar la inutilitat de la resistència no-violenta, quan Eamonn McCann i una massa enorme de manifestants pacífics es va congregar a Derry una tarda glaçada de diumenge del gener del 1972, els paracaigudistes britànics van obrir foc contra la gentada, i van matar tretze homes i en van ferir quinze més. Els soldats van afirmar posteriorment que havien estat tirotejats i que només havien disparat contra manifestants armats. Cap d'aquestes afirmacions era certa. El Diumenge Sagnant, com es coneixeria des d'aleshores per sempre més, va ser un succés aglutinador per al republicanisme irlandés. La Dolours i la Marian eren a Dundalk quan van sentir les informacions sobre la masacre. La notícia les va omplir d'una fúria aclaparadora. Al febrer, uns manifestants van incendiar l'ambaixada britànica a Dublín. Al març, Londres va suspendre l'odiat parlament unionista a Irlanda del Nord i va imposar el govern directe des de Westminster.

 Aquell mateix mes, Dolours Price va viatjar a Itàlia per fer córrer la veu sobre l'opressió dels catòlics a Irlanda del Nord. Va parlar del "sistema de gueto" i de la manca de drets civils. "Si les meves conviccions polítiques m'haguessin dut a participar en un assassinat, ho confessaria sense dubtar-ho", va declarar a un periodista, fent servir una mena de construcció sintàctica deliberadament evasiva que va esdevenir arquetípica de la descripció de les activitats dels militants durant els Troubles. "Si m'haguessin ordenat matar un enemic del meu poble, hauria obeït sense tenir cap por". En la fotografia que il·lustrava el reportatge, Price posava com una malfactora, amb la cara tapada per una bufanda.

No diguis res (pàg. 79)

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

Periscopi

Rius i mars

 

El meu Riu cap a Tu.

Mar blau, m'acolliràs?

Espera resposta, el meu Riu,

Oh. Mar, somriu!

Et portaré Riuets

des de pigallats indrets.

Digues, Mar, em prendràs?

My River runs to Thee -

Blue sea - Wilt welcome me?

My River waits reply.

Oh Sea - look graciously!

I'll fetch thee Brooks

From sportted nooks -

Say Sea - take me?

Aquesta és la meva carta del món-poema 219 (pàg. 78 i 79). Emily Dickinson. A cura de Marcel Riera. Proa.

Vida social

Benirràs, Eivissa, 7 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

 

 Era una solidaritat estimulant. A mesura que s'intensificava la violència, els funerals fastuosos van passar a ser una rutina, amb oracions emotives i vibrants al costat de les tombes i taüts embolicats amb banderes tricolors. Una broma recurrent deia que l'única vida social que es feia a Belfast eren les vetlles.

No diguis res (pàg. 62)

Patrick Radden Keefe

Traducció de Ricard Gil

Periscopi

Límits

 

Agadés, Níger. Instagram, ingervandyke_oficial, 13 d'abril. Foto: André Benamour

 La escritura metódica me distrae de la presente condición de los hombres. La certidumbre de que todo está escrito nos anula o nos afantasma [...].

 Acabo de escribir infinita. No he interpolado ese adjetivo por una costumbre retórica; digo que no es ilógico pensar que el mundo es infinito. Quienes lo juzgan limitado, postulan que en lugares remotos los corredores y escaleras y hexágonos pueden inconcebiblemente cesar -lo que es absurdo. Quienes lo imaginan sin límites, olvidan que los tiene el número posible de libros.

Ficciones-La biblioteca de Babel (pàg. 99)

Jorge Luis Borges

Debolsillo

Miralls i realitats

 
Barcelona, 30 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

  Debo a la conjunción de un espejo y de una enciclopedia el descubrimiento de Uqbar. El espejo inquietaba en fondo de un corredor en una quinta de la calle Gaona, en Ramos Mejía: la enciclopedia falazmente se llama The Anglo-American Cyclopaedia (New York, 1917) y es una reimpresión literal, pero también morosa, de la Encyclopaedia Britannica de 1902. El hecho se produjo hará unos cinco años. Bioy Casares había cenado conmigo esta noche y nos demoró una vasta polémica sobre la ejecución de una novela en primera persona, cuyo narrador omitiera o desfigurara los hechos e incurriera en diversas contradicciones, que permitieran a unos pocos lectores -a muy pocos lectores- la adivinación de una realidad atroz o banal. Desde el fondo remoto del corredor el espejo nos acechaba. Descubrimos (en la alta noche ese descubrimiento es inevitable), que los espejos tienen algo de monstruoso. Entonces Bioy Casares recordó que uno de los heresiarcas de Uqbar había declarado que los espejos y la cópula son abominables porque multiplican el número de hombres.

Ficciones-Tlön, Uqbar, Orbis Tertius (pàg. 13)

Jorge Luis Borges

Debolsillo

Literatura i somnis

 

London, piulada d'Ediciones Salamandra, 21 de juny del 2021 

  Ahora bien, pensaba Emilio mientras avanzaba por la calle, qué significado tienen los sueños es un enigma que cada uno resuelve como puede, pero la verdad sintética de los sentimientos que se nos produce al soñar es única y es inolvidable. La misma certidumbre y la verdad de la emoción es lo que la literatura -cuando está bien hecha- nos transmite.

Cuentos completos-Un día en la vida (pàg. 736)

Ricardo Piglia

Anagrama

Accions i esperes

 

Punta de sa Conca, Cadaqués, 17 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

  -La felicidad -dijo el viejo- siempre es casual y siempre nos sorprende. Aspiramos a ella, y esa inminencia y esa espera nos permite vivir.

Cuentos completos-Los casos del comisario Croce-La conferencia (pàg. 583)

Ricardo Piglia

Anagrama

Experiències

Punta de sa Conca, Cadaqués, 16 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

  La experiencia tiene una estructura compleja, opuesta en todo a la posible forma de la verdad. ¡No se aprende nada de la experiencia! Solo se puede conocer lo que aún no ha vivido. 

Cuentos completos-Cadena perpetua-El fluir de la vida (pàg. 362)

Ricardo Piglia

Anagrama

Homes

Eivissa, 9 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

  Hay hombres sobrios y aplomados, a los que la desgracia los quiebra por adentro, sin que se vea. No saben quejarse, son ceremoniosos y gentiles, piensan que los demás actuarán con la misma magnanimidad que ellos usan en la vida. El punto máximo de ruptura se produce cuando se produce el desengaño.

Cuentos completos-Prisión perpetua-En otro país (pàg. 321)

Ricardo Piglia

Anagrama

Escriure bé

Cala Comte, Eivissa, 11 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

  Para modelar una obra maestra, para tejer un traje capaz de durar un siglo, es necesario sentir, pensar y escribir. No podemos pensar si no tenemos tiempo de leer, ni sentir si nos hallamos emocionalmente agotados, no podemos escribir si no tenemos tiempo libre (es decir: dinero para financiar el tiempo libre). No podemos coordinar lo que no tenemos. (Roberto Arlt).

Cuentos completos-Nombre falso (pàg. 264)

Ricardo Piglia

Anagrama

Mutar

 

 Benirràs, Eivissa, 7 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

MUTOT

el dibuix que fa la boira

és un dibuix desdibuix

desdibuixa el món de fora

tu quan em véns a la vora

rumio tan i tan fluix

que el cervell se'm desemboira

El nus i la flor (sense número de pàgina). Enric Casasses. Edicions Poncianes

Pols en el vent

 Cala d'Albarca, Eivissa, 12 d'agost del 2021. Foto: Toni Latrilla

  Clara respiró la paz de lugar. En un arbusto, un sinsonte cantaba, quizás para ella. También recibió el calor del sol de las diez de la mañana, que le ardía en el cuello y los brazos. Pensó si debía decir antes o después una oración, pero desechó la idea. Ningún Dios iba estar atento, dispuesto a escucharla. ¿O sí? El canto del sinsonte, en cambio, era la música de la vida, el canto de país. Clara cerró los ojos para apropiarse mejor de los trinos. Su mente entonces vio otro bosque, de cañas bravas mecidas por la brisa, y sintió en la piel la mano de Bernardo acariciándole el rostro y recuperó el momento en que sus labios y los del hombre se unieron por primera vez, debajo de aquella fronda. Allí, sin nada, ni siquiera expectativas de futuro, ellos habían descubierto que aún podían aspirar a la felicidad en medio de todos los desastres, las carencias, incluso las traiciones y abandonos. [...]. 

  Una parte de Bernardo sería absorbida por la tierra de la isla y se fundiría para siempre con ella; y otra, como los ríos de la vida, iría a dar en el mar y recorrería el mundo hasta la victoria final. 

  -Dust in the wind -dijo- All we are is dust in the wind...

Como polvo en el viento (pàg. 665)

Leonardo Padura

Tusquets

Pors

 

Instagram, laculturanovalres, 19 de juliol del 2021

  "Cuando caminamos por Buenos Aires y vemos todos esos lugares lindos (en la periferia, claro, hay villas miseria donde la gente vive entre la mierda, tú sabes), unos lugares donde todo parece normal, pues nos preguntamos cómo  fue posible que acá mismo, en esta ciudad espectacular, con tantas librerías, cines, teatros, salones de baile que llaman milongas, la gente viviera con tanto miedo a que los hicieran desaparecer, a que los torturaran, a morirse, a vivir así durante tantos años. Bueno, hasta hace tan pocos años. ¿Te acuerdas de la película Hay unos tipos abajo, la de Luis Brandoni, en la que hay hombres que no se sabe quiénes son y que el protagonista, que no ha hecho nada, los ve debajo de su casa y se caga de miedo porque piensa que vienen a llevárselo preso? Pues ese miedo que existió aquí nos da miedo por lo que fue, pero a la vez nos reconcilia con nuestros miedos de allà, que ahora nos parece que eran nada en comparación con los de acá. Aunque, cada vez lo pienso más, no debieron haber existido, no deberían existir tampoco. Sentir miedo te jode la vida. Provocar miedo, envilece al que lo provoca. ¿Eso lo dijo Martí?... Es que Martí dijo tantas cosas..."

Como polvo en el viento (pàg. 368)

Leonardo Padura

Tusquets

Realitats

Instagram, laculturanovalres, 7 d'agost del 2021

 

  Por eso, al fin frente al commovedor escenario de los cuatro mil cuatrocientos metros de altura del monte Rainier, en lengua lushootseed llamado Tahoma, la montaña divina que fue Dios, Loreta Fitzberg supo que sí, que había llegado a donde quería y que allí se quedaría. Hasta que volviera a huir. Buda lo advertía y ella lo sabía: las tres grandes realidades del universo son que todo cambia sin cesar, que ningún estado tiene una existencia perpetua y que nada sobre la faz de la Tierra o en el diminuto corazón de una persona resulta completamente satisfactorio.

Como polvo en el viento (pàg. 425)

Leonardo Padura

Tusquets