Etiquetes

dissabte, 31 d’octubre del 2020

Connexió

Lluna blava, 31 d'octubre del 2020, Can Sanahuja, Viladecavalls. Foto: Toni Latrilla
 
  A qui no li agrada la bellesa de la terra, de la natura? Quan fem algun comentari d'aquesta temàtica no sempre interactua amb el propòsit natural, i sí que algunes vegades el trobem fins i tot naïf, un macramé indefinit d'adjectius banyats d'un caràcter frívol  com magnífic, meravellós, preciós, fabulós... Avui, com molts caps de setmana, caminant per camins forestals del meu poble entre pins, roures, alzines, canyissars i oliveres, esperava l'aixecada de la lluna blava, la segona lluna plena en un mateix mes. Quin bon rotllo! L'olor de tardor, perquè les flaires d'estacions canvien en els boscos, els silencis traspuen diferent, apareixen llums psicodèliques i sobretot, el benestar de perdre el sentit de la vida, o potser no, potser de recuperar-ne el sentit. Aquesta vida hem vingut a ser feliços. En quin percentatge? Tot el que puguem i més. La natura potser ens mestreja: pins, roures, alzines canyissars, oliveres..., i de tant en tant un reguitzell de senglars que em creuen espantats i en canvi l'ensurt me l'emporto jo. 
  En aquesta setmana una amiga va esmentar Parmènides. Aquest bon home deia que les esferes biològiques ens mostraven la perfecció, l'equidistància geomètrica des del centre. 
  Ja era prou fosc i acabant la pujada de la bassa de Can Sanahuja, quan he arribat a l'era de la masia, m'he trobat la lluna blava.

Confiança

 
Gary Hunt saltant des de 27 metres d'alçada
  
 -És veritat. Mai no em va passar pel cap. No em pensava que la Kumiko em pogués mentir així, i encara no m'ho crec.
 -Si deixem de banda el resultat -va dir la Malta Kano-, la capacitat de confiar plenament en algú és un dels valors més nobles de l'ésser humà.
 
Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 262)
Haruki Murakami 
Traducció del japonés d'Albert Nolla
La Butxaca
Fotògraf: Dean Treml

dissabte, 24 d’octubre del 2020

Solideses

 

Pot ser que realment tingués un toc màgic. Però no era només això. També tenia molt bon ull a l'hora de triar els empleats que havien de treballar per a ell. Els pagava un bon sou i els tractava bé, i ells a canvi treballaven de valent. "Quan veig algú que val, trec un feix de bitllets i li dono una oportunitat", em va dir una vegada. "El que puguis comprar amb diners, ho has de comprar sense pensar si surts guanyant o perdent. L'energia val més guardar-la per a allò que no es pot comprar amb diners". 

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 156)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

dimecres, 21 d’octubre del 2020

Argent viu

 
Terrassa, octubre el 2020. Foto: Toni Latrilla

Vaig posar les cames sobre la cadira i vaig recolzar la galta sobre els genolls doblegats. Em vaig estar una estona amb els ulls tancats. Tot continuava en silenci. La foscor de darrere les parpelles era com el cel encapotat, però d'un gris més fosc. De tant en tant veia algú i la pintava d'un to una mica diferent: d'un gris daurat, d'un gris verdós o d'un gris rogenc i viu. Em vaig quedar parat que el gris pogués tenir tans matisos. Vaig pensar que els humans érem ben estranys. Només estant deu minuts amb els ulls tancats, podíem veure una infinitat de tons gris.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 86)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

diumenge, 18 d’octubre del 2020

Il·lustrar

Viladecavalls, octubre del 2020. Foto: Toni Latrilla

-Som criatures orgàniques -raona-. Creixem, evolucionem, canviem... Si tens una metàfora industrial al cap, llavors et deixes portar pel tipus de llenguatge que s'utilitza ara amb tot això dels rànquings i els estàndars d'avaluació. Però educar s'assembla més a la jardineria que a l'enginyeria. Si ets jardiner, tu no fas créixer la planta, la planta creix per ella mateixa. No li poses les fulles, ni li pintes els pètals, ni li cargoles les arrels. La planta creix per ella mateixa si crees les condicions adequades.

El càstig (pàg. 147)
Guillem Sala
L'Altra Editorial

Parar esment

 
Cadaqués, juny del 2020. Foto: Toni Latrilla

Empecé por el sur; Fuengirola, Benalmádena, Nerja... Fui subiendo el puntero del ratón por la costa mediterránea; de Andalucía hasta llegar a Murcia. De ahí, hasta Valencia, que no me convencía. Seguí hasta llegar a Cataluña y fui directo a la Costa Brava; Tossa de Mar, Palamós, Llafranc, l'Escala... Justo en el instante que llegué a Cadaqués y, de manera repentina, una mariposa amarilla asustada y desorientada entró por la ventana.

La mariposa amarilla (pàg. 19)
Hugo Scoccia
Círculo Rojo

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Esbrollar

Serralada de Montserrat, Vacarisses, octubre del 2020. Foto: Toni Latrilla

Com camins. Un camí transitat està desbrossat i és fàcil de seguir. Un camí per on no hi passa mai ningú s'omple de mates i bardisses. Si no hi vas, l'autopista del vici a la llarga desapareix del mapa.

El càstig (pàg. 83)
Guillem Sala
L'Altra Editorial

dissabte, 10 d’octubre del 2020

Rompre

Platja Gran de Cadaqués, 11 de setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla
 
-La nit és bonica.
-La nit és el que permet alguns canvis sobtats.
-La nit és concreta.
-La nit és obliqua. A una banda, els éssers humans, a l'altra les bèsties, per això tremolem quan arriba la nit, perquè no trobem el nostre foc.

El desert malva (pàg. 125)
Nicole Brossard
Traducció i prefaci d'Antoni Clapés
Lleonard Muntaner

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Aviar

El Gironès, octubre del 2020. Foto: Toni Latrilla

La Lorna Myher s'havia criat a la ciutat d'Ajo, a uns quants quilòmetres de la foneria de coure. Era filla única i vivia amb la mare i l'àvia en una casa-remolc que el pare havia comprat poc abans de morir. Cada dia, un gran núvol tòxic aturava el temps damunt la ciutat i la Lorna Myher girava el cap vers el sud, en direcció a les muntanyes Ajo. Només allà podia sentir-se com una criatura entre les criatures, a l'aguait del mínim senyal de vida, seguint cada indici susceptible d'adreçar-la vers una llodriguera, un formiguer, un niu. Li agradaven aquests moments en què retenint l'alè esdevenia escates, perles, urpes, sentia el cos lleuger capaç de tots els camuflatges enmig d'espines i baies salvatges.

El desert malva (pàg. 89)
Nicole Brossard 
Traducció i prefaci d'Antoni Clapés
Editorial Lleonard Muntaner

dissabte, 3 d’octubre del 2020

Fretures

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

"Si le pidiésemos pureza moral a nuestros artistas no tendríamos a quién leer".

Siri Hustvedt, La Nación, 2 d'octubre del 2020