Lluna blava, 31 d'octubre del 2020, Can Sanahuja, Viladecavalls. Foto: Toni Latrilla
A qui no li agrada la bellesa de la terra, de la natura? Quan fem algun comentari d'aquesta temàtica no sempre interactua amb el propòsit natural, i sí que algunes vegades el trobem fins i tot naïf, un macramé indefinit d'adjectius banyats d'un caràcter frívol com magnífic, meravellós, preciós, fabulós... Avui, com molts caps de setmana, caminant per camins forestals del meu poble entre pins, roures, alzines, canyissars i oliveres, esperava l'aixecada de la lluna blava, la segona lluna plena en un mateix mes. Quin bon rotllo! L'olor de tardor, perquè les flaires d'estacions canvien en els boscos, els silencis traspuen diferent, apareixen llums psicodèliques i sobretot, el benestar de perdre el sentit de la vida, o potser no, potser de recuperar-ne el sentit. Aquesta vida hem vingut a ser feliços. En quin percentatge? Tot el que puguem i més. La natura potser ens mestreja: pins, roures, alzines canyissars, oliveres..., i de tant en tant un reguitzell de senglars que em creuen espantats i en canvi l'ensurt me l'emporto jo.
En aquesta setmana una amiga va esmentar Parmènides. Aquest bon home deia que les esferes biològiques ens mostraven la perfecció, l'equidistància geomètrica des del centre.
Ja era prou fosc i acabant la pujada de la bassa de Can Sanahuja, quan he arribat a l'era de la masia, m'he trobat la lluna blava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada