Terrassa, octubre el 2020. Foto: Toni Latrilla
Vaig posar les cames sobre la cadira i vaig recolzar la galta sobre els genolls doblegats. Em vaig estar una estona amb els ulls tancats. Tot continuava en silenci. La foscor de darrere les parpelles era com el cel encapotat, però d'un gris més fosc. De tant en tant veia algú i la pintava d'un to una mica diferent: d'un gris daurat, d'un gris verdós o d'un gris rogenc i viu. Em vaig quedar parat que el gris pogués tenir tans matisos. Vaig pensar que els humans érem ben estranys. Només estant deu minuts amb els ulls tancats, podíem veure una infinitat de tons gris.
Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 86)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada