La ment és com un tapís densament teixit, en el qual els colors es destil·len a partir de percepcions dels sentits i l'estampat prové de giragonses de l'intel·lecte.
Ciutat vella de l'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla
Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol. Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt a la vida.
Todo el mundo pretende hacer interesante el dolor: primero, las religiones, luego los poetas, luego, no nos olvidemos de ellos, incluso los médicos, interviniendo con su obsesión psicosomática. Todo el mundo quiere darle significado. ¿Qué significa este dolor? ¿Qué está exhibiendo? ¿Qué está traicionando? Es imposible limitarse a sufrir el dolor, también hay que sufrir un significado. Pero el caso es que no es interesante, ni tiene significado: es lisa y llanamente dolor, estúpido dolor, lo contrario de interesante, y nada, nada hay en él de valor, a no ser que el sujeto esté loco desde el principio.
Como dijo en cierta ocasión uno de nuestros famosos disidentes, un hombre que solo habla con la verdad por delante: "En el escalafón del Estado, no hay ciudadano que no tenga bajo sus pies un peldaño inferior al que ocupa."
La orgía de Praga-De los cuadernos de Zuckerman (pàg. 548)
Cala Xarraca, Eivissa, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla
Todo se halla muy lejos de ser la vida tal como yo la siento, tal como yo la veo, tal como yo la conozco, tal como yo deseo conocerla. Pero su agente no se dio por aleccionado, ni le vio gracia a la cosa.
-El mundo es tuyo, Nathan, no te escondas de él poniendo a Henry James por delante.
Punta Prima, Cadaqués, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla
Tras haber sometido a concienzudo análisis los sellos holandeses -series de después de la guerra, desconocidas para ella- y contemplando el matasellos, se puso a la tarea de comprobar con cuánta minucia lograba deshacer el envoltorio. Era una ridícula exhibición de serena paciencia, y así quería ella que fuese. Se sentía, a la vez, triunfadora y aturdida. Aguante, pensó. Paciencia. Sin paciencia no hay vida. Cuando por fin terminó de desatar el cordel y de desplegar, sin desgarrones, las diversas capas de grueso papel marrón, tuvo la impresión de que lo que había extraído de la envoltura para colocarlo en el regazo de su muy linda y muy norteamericana falda de lino beis era su propia supervivencia.
Far des Moscarter, Portinaxt, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla
Perquè en un esclat d'il·luminació fugaç, havia vist una imatge de lluita humana i de coratge. Havia vist el passatge fluid i interminable de la humanitat a través del temps sense fi. Havia vist tots els qui s'esforcen i tots els qui -en una paraula- estimen. Se li va expandir l'ànima. Va ser tan sols un instant, perquè tot seguit va percebre dins seu un avís, un flaix de terror. S'havia quedat suspès entre aquells dos mons. Es va adonar que mirava el seu reflex al mirall de la barra que tenia davant. La suor li brillava a les temples i tenia la cara desencaixada, amb un ull més obert que l'altre. L'ull esquerre es contreia examinant el passat, mentre que el dret s'esbatanava horroritzat, contemplant un futur negre, ple d'errors i de ruïna. I es trobava suspès entre la resplendor i la foscor. Entre la ironia amarga i la fe.
I fins i tot quan eren petits, solia parlar-los del jou que s'havien de treure de les espatlles: el jou de la submissió i de la peresa. I quan van ser una mica més grans, els va voler transmetre que no hi havia cap Déu, però que les seves vides eren sagrades, i que cadascuna d'elles tenia un propòsit real i genuí.
El cor és un caçador solitari (pàg. 95)
Carson McCullers
Traducció d'Alba Dedeu
L'Altra Editorial
Halle Berry i Caronji Calhoum, foto de la pel·lícula Monster's Ball
O sigui que a Amèrica, cada cop que es pon el sol i jo sec al moll vell i desmanegat del riu i miro els cels llarguíssims que hi ha sobre Nova Jersey i sento la immensitat de terra verge que es desplega increïblement fins la Costa Oest, i la carretera que la recorre, i tota la gent que somnia en algun punt d'aquella immensitat, i sé que ara els nens d'Iowa deuen plorar, perquè és la terra on es deixa plorar els nens i que avui deu haver-hi molts estels -i, que no ho sabeu, que Déu és l'osset Winnie?- i que el primer estel del capvespre ja deu sortir per il·luminar tènuement els prats, just abans que l'arribada de la nit completa beneeixi la terra, enfosqueixi els rius, envolti els pics i abraci l'últim replec de la costa, i que ningú, ningú sap que li passarà a ningú, només sabem que ens esperen les misèries desolades de l'envelliment.
Una vegada hi va haver en Louis Armstrong bufant de meravella entre el fang de Nova Orleans; abans hi havia hagut músics sonats que desfilaven els dies de festa oficial i que van rebentar les marxes de Sousa per fer-ne el ragtime. Idesprés va venir el swing, i en Roy Eldridge, vigorós i viril, fent petar la trompeta amb totes les seves forces en onades de força, lògica i subtilesa; inclinant el cos amb els ulls lluents i un somriure encantador, i propagant per tal de sacsejar el món del jazz. Després havia vingut en Charlie Parker, criat a la barraca de fusta de la seva mare a Kansas City, i havia bufat el seu alto apedeçat entre els troncs, assajant els dies de pluja, sortint a escoltar el vell swing de Count Basie...
A la carretera (pàg. 340)
Jack Kerouac
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Faktoria K
Vídeo: Mariel Gastiarena i Juan Vilafañe, professors de l'escola de ball Swing City de Buenos Aires
El divendres 31 de juliol va morir la Bettina Oliva Mas. Vivia a Madrid i era una amiga de la colla del poble. Bettina, has volgut marxar i lluitar contra el càncer amb la teva solitud i tan sols amb la companyia de la teva parella i pare de la vostra filla Lucía, el Domingo. Nosaltres, els que anàvem al Reina Victòria de Terrassa, avui et recordàvem, perquè recordar pren molta força quan un estimat ha marxat, és tot el que queda de nosaltres en aquesta vida, que algú ens recordi. No escriuré cap adjectiu de com eres, ja ho sabem els que vam divertir-nos plegats, tan sols escriuré tres punts. Ahir, quan vaig comunicar a un amic comú que ens havies deixat, ell em va dir que resaria per a tu; primer em va sobtar, després me'n vaig alegrar. Resar. Un verb d'amor, quina magnitud més sublim per un estimat que ens ha deixat. També recordo quan ens havies convidat diverses vegades a can Purull, nits d'estiu com avui, tothom al voltant de la piscina ballant i rient, rient molt, aquell pati de gespa de llums per a tots els convidats sense miraments... I personalment, recordo una tarda de diumenge d'un mes de febrer que vam anar al cine, tu em vas preguntar que què feia, i jo et vaig contestar que em trobava gripat. Tu em vas dir, gripós? Com pot ser si ahir al Reina anaves com una moto? I et vaig contestar, per això mateix hegripat. Ah! Vam riure molt! Després et vaig explicar que estava tocat anímicament i tu vas insistir a escoltar-me i em vas convèncer per anar al cine. Vam veure StreetsofPhiladelphia. Avui, com va dir l'amic, hem resat per a tu, t'hem recordat. Una abraçada molt forta al Natxo, el teu germà.
