O sigui que a Amèrica, cada cop que es pon el sol i jo sec al moll vell i desmanegat del riu i miro els cels llarguíssims que hi ha sobre Nova Jersey i sento la immensitat de terra verge que es desplega increïblement fins la Costa Oest, i la carretera que la recorre, i tota la gent que somnia en algun punt d'aquella immensitat, i sé que ara els nens d'Iowa deuen plorar, perquè és la terra on es deixa plorar els nens i que avui deu haver-hi molts estels -i, que no ho sabeu, que Déu és l'osset Winnie?- i que el primer estel del capvespre ja deu sortir per il·luminar tènuement els prats, just abans que l'arribada de la nit completa beneeixi la terra, enfosqueixi els rius, envolti els pics i abraci l'últim replec de la costa, i que ningú, ningú sap que li passarà a ningú, només sabem que ens esperen les misèries desolades de l'envelliment.
A la carretera (pàg. 437)
Jack Kerouack
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Faktoria K
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada