L'Empordà, febrer del 2017. Foto: Toni Latrilla
Jàson és en ell mateix un error; no meu en estimar-lo, sinó de la natura en crear-lo i posar-lo al meu abast en no haver sabut acostar-me l'ésser que el destí em reservava i que, per tant, em corresponia. També per això el maleeixo; per això, i per no haver sabut reconèixer en ell l'ésser menyspreable que l'habita, manllevant del meu destí la peça, el trofeu, la plenitud que m'ha estat arrabassada i que ja mai no podré gaudir, expulsada com he estat del meu l'Olimp particular on se m'havia anunciat que viuria envoltada dels meus a qui podria estimar sense mesura, sense límits, sense encotillaments. Falsos endevins de falses prometences!
Han estat els déus? O jo mateixa em vaig deixar encegar no per cap velló, no per cap, miratge, ans pel potent reflex estrafet d'un home que, a través del joc de llums i ombres, semblava ser allò que els oracles m'havien promès i em reservaven. Però no, és només un home com els altres, tan feble que podria fer riure si el resultat no hagués estat tan nefast, tràgic, insuportable. Vagaré per aquest erm de soledat que no m'arronsarà. La seva covardia hauran estat la seva feblesa i el seu futur; la meva ceguesa, el meu malviure.
L'or del blau-Interludi segon. Medea (pàg. 100 i 101)
Àlvar Masllorens
La Temerària
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada