comprendre

Cadaqués, 23 d'abril de 2019. Foto: Toni Latrilla

 Comprendre fa mal, però normalitzar l'aberració encara en fa més. La normalitat és la realitat que s'imposa a partir de les sentències dels judicis, de les classificacions, de les jerarquies i de les declaracions de guerra. La normalitat pot ser una dictadura que s'allarga quaranta anys. La normalitat pot ser una democràcia que es constitueix sense tallar estructures del règim anterior. La normalitat pot ser viure callant, parlant la teva llengua només a casa i en veu baixa. La normalitat és oblidar que la vida por ser una altra cosa. Per la Ció, la manera de no deixar-se caure a la temptació d'aquest oblit va ser no deixar mai d'intentar comprendre. [...] El filòsof alemany Th. W. Adorno va escriure, també a partir de l'experiència europea d'aquells anys, que per percebre el gris cal conèixer la resta de colors, encara que no en quedi ni rastre. Els ulls de la Ció, els ulls de comprendre, penso que són, precisament, els ulls que saben trobar aquest traç de color, entre el desig i la memòria, allà on ja res no semblaria imaginable.

Males companyies-Els ulls de comprendre (pàg. 185 i 186)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

interpel·lar-nos

 

Restaurant de Barcelona, 18/2/22. Foto: Toni Latrilla

Per què llegir Plató si tens el 50% de la classe amb antidepressius?

                                                           Marina Garcés, Catalunya Ràdio, 17/2/22

I tu, de quin color dius que és la llibertat?

 
Botiga de Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla

La llibertat no existeix, la llibertat és el nom que fem servir per determinar la qualitat dels nostres vincles. La llibertat és el nom d'una distància possible que sempre hem d'inventar, que sempre hem d'exercir, que sempre hem de tornar a crear entre allò que ens determina i allò que ens oprimeix, allò que ens condiciona i allò que ens domina.

Marina Garcés, març del 2021, CCCB

Títol: Vers d'en David Caño, La llibertat

Tristor

 

Roda de Ter, 25 de gener del 2021. Foto: Toni Latrilla

La tristor és el pas d'un estat cap a un altre que percebem com menys perfecte (segons Spinoza), i tenir la capacitat de sentir aquesta pèrdua és una potència encara de desitjar viure. 

Marina Garcés, Planta baixa (TV3), 25 de gener del 2021

Sense vergonya

 
Madonna

L'educació no és una agència d'assegurances on cada estudiant pot calcular la seva cartera de riscos i oportunitats. És una invitació a comprendre el present per poder imaginar el futur. El convit a fer proper allò estrany i estrany allò proper. El futur no és res més que un present ben imaginat. I l'educació, l'ofici de compromís d'aprendre de fer-ho sense avergonyir-se.

Escola d'aprenents (pàg. 160)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Singularitats

 
Viladecavalls, desembre del 2020. Foto: Toni Latrilla

El problema de l'educació, però, és el d'un rellotge que es vol arreglar mentre no es pot aturar. El seu temps ja ha començat i cada curs s'inicia, així com cada vida que arriba, ja està sempre en curs. Com pot arribar un temps diferent quan el rellotge no s'atura?

Escola d'aprenents (pàg. 127)

Marina Garcés 

Galàxia Gutenberg

Títol?

 
L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Carta als meus estudiants de Filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint)

8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes.

9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una pregunta important. Els diners es cobren amb vida.

Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012

Escola d'aprenents (pàg. 123)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Sense oportunitats o poder competir?

 

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

 "Oportunista és aquell que afronta un flux de possibilitats intercanviable, mantenint-se disponible per al major número d'elles, plegant-se a la més propera i desviant-se després d'una a l'altra", escriu Virno. 

 D'aquí, també, la por permanent de no encertar-la o que un altre jugui el joc de les possibilitats millor que tu.

Escola d'aprenents (pàg. 119)

Marina Garcés 

Galàxia Gutenberg 

Fora de joc

Matanzas (Cuba), desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

"Els escombriares són els herois oblidats de la modernitat", escriu Bauman, perquè refresquen dia a dia la frontera entre el dins i el fora. No és una frontera preexistent. Es crea en l'acte  mateix de descartar, dia a dia, qui pot entrar i qui no, qui segueix jugant  i qui queda fora de joc. La frontera es mou amb nosaltres, ens pot trepitjar l'ombra o fins i tot avançar-se tant que es converteixi en l'únic horitzó que podem veure. Tan hiperactiva com el sistema mateix que delimita, "el seu únic mode d'existència és la incessant activitat de separació."

Escola d'aprenents (pàg. 52)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Escissió

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

 La vergonya no es queda en el que he fet o en el que ha passat, parla dolorosament del que soc. La meva vergonya es llegeix dolorosament en els ulls de l'altre, però se sent en el més íntim i profund del meu ésser, que d'alguna manera es troba negat.

 Què li passa a aquest jo interromput per la vergonya? Es pot explicar de moltes maneres, però totes coincideixen a assenyalar algun tipus d'escissió que separa el jo de si mateix. Darwin ja assenyalava que la vergonya era fruit de l'atenció sobre el jo a través de la mirada d'un tercer.

Escola d'aprenents (pàg. 38)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

El costat bo

 

 La nit que començaven les noves restriccions per la segona onada de la COVID-19 a Barcelona, jo havia de fer una ruta llarga en cotxe. Era la nit del 17 al 18 de juliol de 2020. Conduïa per l'autopista i plorava. De cansament. D'impotència. D'arbitrarietat. D'un inmens sentiment de pèrdua. Aleatòriament va començar a sonar una cançó que no recordava: "Nunca el tiempo es perdido", del Manolo García. La vaig escoltar unes quantes vegades seguides i de sobte vaig sentir que la tonada era l'expressió més dolça i desafiant que podíem dir-nos els uns als altres. 

 Perdre el curs, perdre el temps, perdre oportunitats, perdre experiències, perdre seguretats: són les amenaces amb què la nostra societat ens fa sentir sempre a punt de caure.

Escola d'aprenents (pàg. 11)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Representar

Pla de l'Estany, juliol del 2015. Foto: Toni Latrilla

Marleau-Ponty, escrivia que la veritat és allà a on hem arribat amb els altres, i que, si no, no és veritat a on hem arribat. La veritat no està feta per agradar. Per això mateix tenim tendència a esquivar-la i a muntar-nos, cadascú, la seva pel·lícula d'autoenganys i excuses. Anar junts cap a la veritat, encara que no ens agradi: potser és el que ens ofereix i ens ha ofert sempre el teatre (Marina Garcés, pròleg).

Llibre: Temps salvatge

Josep Maria Miró

Arola Editors

Obra del TNC (maig del 2018)