La nit que començaven les noves restriccions per la segona onada de la COVID-19 a Barcelona, jo havia de fer una ruta llarga en cotxe. Era la nit del 17 al 18 de juliol de 2020. Conduïa per l'autopista i plorava. De cansament. D'impotència. D'arbitrarietat. D'un inmens sentiment de pèrdua. Aleatòriament va començar a sonar una cançó que no recordava: "Nunca el tiempo es perdido", del Manolo García. La vaig escoltar unes quantes vegades seguides i de sobte vaig sentir que la tonada era l'expressió més dolça i desafiant que podíem dir-nos els uns als altres.
Perdre el curs, perdre el temps, perdre oportunitats, perdre experiències, perdre seguretats: són les amenaces amb què la nostra societat ens fa sentir sempre a punt de caure.
Escola d'aprenents (pàg. 11)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada