El sentit de la vida

Farmàcia, Barcelona, 1/8/22. Foto: Toni Latrilla

  -En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment-, el que determina l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot la honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament, s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en que es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i, ràpidament, en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots el que Nietzsche va poder revelar; bé, ara caldria parlar del nihilisme occidental, fins i tot del nihilisme modern, no estic segur que els països asiàtics en quedin al marge a mitjà termini. La veritat és que Nietzsche no podia detectar aquest fenòmen, no es va manifestar fins molt després de la seva mort. Així doncs, no, en efecte, no soc cristià; fins i tot tinc tendència a considerar que tot això va començar amb el cristianisme, aquesta tendència a resignar-se amb el món present, per més insuportable que sigui, a l'espera d'un salvador i d'un futur hipotètic; el pecat original del cristianisme, a parer meu, és l'esperança.

Anorrear (pàg. 365)

Michel Houellebecq

Anagrama