Interior d'una granja del Trastevere, Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla
Vigília de Nadal, mascaretes i més mascaretes, gent arreu, cues per entrar a les botigues, la vida sura pels carrers atapeïts, la COVID no atura la voluntat de fer aquell regal que ens manca. Em costa reconèixer gent, giro en una cantonada i topo amb ella. Hola, quina coincidència, fa uns dies vaig estar parlant de tu amb una companya del gimnàs! Hola, Marc! I això? I l'hi explico fil per randa... Mentre li miro els ulls, ella m'escolta amb l'educació i discreció que sempre l'ha caracteritzat. Segueixo parlant amb èmfasi i m'atrapa un desig de veure-li la cara sencera, aquella cara tan personal, de planta sòbria dins d'aquell test on encaixa en qualsevol racó d'una casa, present sense estridència, sempre viva: tardor, hivern, primavera i estiu. Ella s'interessa per la pràctica del ioga i jo m'hi aboco amb molta energia. Ella escolta amb interès, els cinc minuts s'han difuminat en un tres i no res. Ens acomiadem, ens desitgem bones festes i els formalismes continuen.
Aquell regal que ens emmudeix, aquell regal sobtat sense esperar-ho gens, sense cap mena de motiu, aquell que reculls i el guardes a les golfes.
Dalt les golfes
Pujaré la tristesa dalt les golfes,
amb l'ànima sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria Mercè Marçal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada