Fer-se gran

Terrassa, març del 2021. Foto: Toni Latrilla

Des del casal vèiem moltes muntanyes. S'alçaven fortes, però la calor les feia tremolar als ulls. Les roques semblaven malaltes, amb plantes mortes enganxades. Roques fortes amb pigues negres. El sol ho matava tot. I des de les negrors en sortien fils secs de poca vida. Espígol i farigola. La Maria sempre penjava amb cordills ramets d'espígol per tota la casa o en posava dins la cassola i els bullia molta estona com deia que feien les bruixes per calmar els nervis. I el dia que el Joan va tornar a casa l'havia enxampat olorant el ramet de la porta de l'entrada. I jo sabia que en Tomàs el devia veure arribar perquè treballava els tomaquets que voregen el camí però no li va dir res i jo sí que vaig córrer a saludar-lo. M'estava sobre una roca mirant les formigues i vaig entrebancar-me i vaig clavar-me tot de fullaraca plena de punxes. Llavors en Joan me la va treure abans de saludar-me i em va dir que no patís, que la sang era com la vida, que a poc a poc va sortint però que arriba un moment que ja t'és igual. Que això és fer-se gran. I vaig arrencar grans blavosos d'espígol i em vaig posar a mossegar-los.

Terres mortes (pàg. 16 i 17)

Núria Bendicho Giró

Anagrama