Assossec

 

S'Aigua Blanca o ses Aigües Blanques, Eivissa, agost del 2020. Foto: Toni Latrilla

  L'aclaparava un buidor activa i devoradora, una ombra corrosiva que avançava i esborrava el món; una quietud que no tenia res a veure amb la pau, un silenci voraç que reclamava un desolació total, un no-res infecciós que ho colonitzava tot. En el deixant sord i estèril d'aquella buidor només hi quedava una vibració gairebé imperceptible. Però en l'absència de qualsevol altre so, aquell feble brunzit era insuportable. En Hakan no tenia ni esma per fer-lo emmudir (amb una tasca senzilla realitzada amb un objectiu, com ara mantenir un rumb o preparar un àpat, probablement n'hauria tingut prou), ni tampoc tenia força per suportar-lo. Amb les últimes engrunes de consciència que va poder reunir, va aconseguir trobar un lloc més o menys acollidor amb aigua i envoltat de pastures decents. Va lligar el cavall i el ruc amb cordes llargues, va treure la capsa de llauna i els flascons que hi guardava i es va prendre unes quantes gotes de la tintura sedant d'en Lorimer. 

  Durant uns instants, molt efímers, va tenir la sensació que ell no tenia importància, i que allò tampoc tenia importància. Hi havia un cel. Hi havia un cos. I un planeta sota el cos. I tot plegat era agradable. I no tenia importància. No havia estat mai feliç.

  I no tenia importància.

A l'horitzó (pàg. 181)

Hernán Díaz

Traducció de Josefina Caball

Periscopi