Obscenitat

 

Camp de refugiats de Mória, Lesbos, setembre del 2020, Instagram

"El que cal és que nosaltres també els expliquem una experiència d'allunyament i pèrdua, algun moment que hagi fet bascular les nostres vides." L'entusiasme de l'Erica m'incomoda. Què podria dir, jo? Una experiència d'allunyament i pèrdua, un moment que fa bascular la meva vida: és exactament el que visc ara. Però com puc confessar als meus alumnes el tràngol que m'estic fent passar? He repetit moltes vegades que cal respectar els patiments propis, no relativitzar-los, que la infelicitat neuròtica no és menys cruel que la infelicitat ordinària, però, igualment: comparat amb el desarrelament que han patit aquests nois de setze o disset anys, un home que ho té tot, absolutament tot per ser feliç, i que aconsegueix destruir tant la seva felicitat com la del seu cercle íntim, és una obscenitat que no veig com els puc demanar que entenguin, i que confirma l'opinió dels meus pares quan diuen que quan la guerra no teníem prou temps lliure per estar neuròtics.

Ioga. Una experiència d'allunyament i pèrdua (pàg. 255)

Emmanuel Carrère

Anagrama

Fotògraf: Ángelos Tzortzínis 

Tirar i amollar

 

Sant Petersburg, agost del 2011. Foto: Toni Latrilla

Tot el que és real és cert, per definició, però hi ha percepcions de la realitat que contenen una fracció de veritat més gran que no les altres, i no són justament les més optimistes. Per exemple, penso que aquesta dosi de veritat és més alta en Dostoievski que no pas en el Dalai-lama. Ras i curt, pel que fa al llibre subtil i somrient sobre ioga, m'havia ficat en un merder.

Ioga. M'he ficat en un merder (pàg.144)

Emmanuel Carrère

Anagrama

Fer córrer l'aire

 

El Pla de l'Estany, març del 2021. Foto: Toni Latrilla

"Sense hipocresia" d'acord, crec que és perfectament possible escriure sense hipocresia, i fins i tot crec que jo mateix escric sense hipocresia. Ara, "sense desnaturalitzar-ho"! Ludwig Börne ho deixa caure com si fos un requisit tècnic menor, quan és l'objectiu mateix, inaccessible, de l'empresa. Escriure el que ens passa pel cap "sense desnaturalitzar-ho" és exactament el mateix que observar la respiració sense modificar-la. És a dir, impossible. I malgrat tot, val la pena provar-ho. Val la pena passar-se la vida provant-ho.

Ioga. Vritti (pàg. 71)

Emmanuel Carrère

Anagrama

Capgirar

La Garrotxa, setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla

Vaig recordar una pel·lícula que va tenir, en aquella època, molt d'èxit. Explicava la història, una llegenda per a temps de crisi, de l'executiu despatxat que no gosa confessar-ho a la dona i als fills. Creia que trobaria ràpidament feina i vet aquí que ja se li acabava l'atur. Cada matí surt, cada vespre torna fent veure que ha anat al despatx i ja n'ha tornat. Passa els dies vagarejant, evitant el seu barri. No parla amb ningú, cada cara li fa por perquè podria ser la d'un antic company, d'un amic que es preguntaria que hi fa en un banc en plena tarda... Però un dia troba persones en la mateixa situació que ell, paios penjats en la misèria. Descobreix amb ells un món més dur, però més càlid i viu que aquell on vegetava confortablement abans d'aquesta immersió. Surt de l'experiència més madur i més humà: la pel·lícula acaba bé.

L'adversari (pàg. 86)

Pròleg de Jordi Amat

Emmanuel Carrère

Llibres Anagrama