La Garrotxa, setembre del 2020. Foto: Toni Latrilla
Vaig recordar una pel·lícula que va tenir, en aquella època, molt d'èxit. Explicava la història, una llegenda per a temps de crisi, de l'executiu despatxat que no gosa confessar-ho a la dona i als fills. Creia que trobaria ràpidament feina i vet aquí que ja se li acabava l'atur. Cada matí surt, cada vespre torna fent veure que ha anat al despatx i ja n'ha tornat. Passa els dies vagarejant, evitant el seu barri. No parla amb ningú, cada cara li fa por perquè podria ser la d'un antic company, d'un amic que es preguntaria que hi fa en un banc en plena tarda... Però un dia troba persones en la mateixa situació que ell, paios penjats en la misèria. Descobreix amb ells un món més dur, però més càlid i viu que aquell on vegetava confortablement abans d'aquesta immersió. Surt de l'experiència més madur i més humà: la pel·lícula acaba bé.
L'adversari (pàg. 86)
Pròleg de Jordi Amat
Emmanuel Carrère
Llibres Anagrama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada