No ho sé

 
Església de Sant Martí, Viladecavalls, 13/3/22. Foto: Toni Latrilla

  Ja sabia la pregunta que li havia de fer: "Com es mesura el valor de les coses?". Però vaig dubtar. Encara que era la primera vegada que parlàvem d'aquest tema, ja havíem tingut converses semblants. Estava segura que la resposta seria: "per la felicitat que ens aporten"; per l'amor que sentim cap a l'objecte, a persona o el moment", o una cosa per l'estil.

 -I com es mesura el valor de les coses? -vaig preguntar al final, ansiosa de poder afegir idees al meu ventall de respostes preconcebudes.

 Es va fer un silenci dels que m'agraden. D'aquells en què t'adones que l'altra persona s'està esforçant per trobar una resposta assertiva, una resposta que no sigui una mentida ni per als altres ni per a si mateixa... una resposta que no diria qualsevol actor d'una pel·lícula dramàtica per quedar bé... una resposta de debò.

  -No ho sé -va respondre.

 "No ho sé". Era la primera vegada que algú m'ho deia, això. Des dels meu pares, passant pels professors, i fins i tot l'àvia, mai ningú m'havia donat aquesta resposta: Tothom tenia respostes pert a tot: l'existència de Déu, la vida a Mart, l'amor, Messi o Ronaldo... tothom tenia una opinió sobre tot... Tothom tenia sempre la veritat. No ho sé, però és possible que "no ho sé" sigui la resposta més sincera que m'hagin donat mai. No ho sé, però és possible que, si fóssim conscients que no ho sabem, potser tots plegats diríem una mica més la veritat.

Les ànimes de Brandon-Diademes que valen més que corones (pàg. 107)

César Brandon Ndjocu

Columna