Soc la llunyania que tots porteu dins. La utòpica distància que us separa de deixar enrere la vostra creu. Fugiu perquè em noteu. Soc dins vostre, però lluny. Molt a prop, en el fons, però inabastable. No podeu escapar de mi ni cap a mi. Em sentiu sempre present, però, quan m'intenteu tocar, em mostro etèria. Com s'hi arriba, a la llunyania, us pregunteu. Et preguntes. I jo confesso: no hi pots arribar sol. T'hi han de portar. És un bescanvi de mons entre qui marxa i qui arriba. Només m'atrapes si hi ha algú que renuncia a mi per a tu. Aquest algú t'ha de prendre la pesant motxilla que fa massa temps que carregues a l'esquena i llançanr-se al mar amb ella. És llavors, sense les espatlles corbades per la culpa, quan podràs arribar-me. Qui marxa s'emporta amb ell la seva càrrega per tal que puguis caminar lliure fins a mi.
Lluny vol dir mai més-Assevera la llunyania que (pàg. 182)
Marc Cerrudo Boada
Amsterdam
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada