Nenúfars

Barcelona, 25 de desembre de 2022. Foto: Toni Latrilla

 Ben aviat, el curs del Vivonne s'obstrueix amb plantes aquàtiques. Primer n'apareixen algunes d'aïllades, com un nenúfar que estava situat de forma malaurada i al qual el corrent deixava tan poc repòs que, com un transbordador accionat mecànicament, no abordava una riba sinó per tornar a l'altra, d'on acabava de venir, refent eternament la doble travesia. Impulsat cap a la riba, el seu peduncle es desplegava, s'allargava, fluïa, assolia el límit extrem de la seva tensió fins el marge en què el corrent se'n tornava a emparar, la verda exàrcia es replegava sobre si mateix i duia novament de tornada a trobar, sempre la mateixa situació, i em feia pensar en certs neurastènics [...]; atrapats en l'engranatge del seu malestar i de les seves manies, els esforços en que es debaten inútilment per escapar-ne no fa sinó garantir-ne el funcionament i desencadenar aquesta dietètica seva tan estranya, ineluctable i funesta. Així era aquest nenúfar, semblant també a un d'aquells desgraciats el suplici singular dels quals, que es repeteix indefinidament durant l'eternitat, excitava la curiositat de Dant, i la causa i les particularitats del qual ell mateix s'hauria fet contar del propi turmentar, si Virgili, tot allunyant-se a grans gambades, no l'hagués forçat a unir-se amb ell de seguida...

A la recerca del temps perdut-Pel cantó d'en Swann. Una tria (pàg. 40)

Marcel Proust

Traducció de Josep Maria Pinto

El Cercle de Viena