la força de la paraula

 

Platja d'Argelers, agost de 2013. Foto: Toni Latrilla

 Criatures de la vida i de la fantasia, l'atzar els buscarà camins i estades entre homes, per als quals repetiran inlassablement llur esdevinença enmig de l'època sòrdida i cruel que els tocà de viure i que, en el fons de llurs ànimes, acceptaren com una exigència del destí de llur temps, tan pròdig en hecatombes. Singulars i i·luminats, senzills i prodigiosos en llur humanitat, mínvols dins els simulacres de la història i gegantins en llur tendresa i afirmativa consciència, marxen per la terra de llur pròpia faula sense el rembonbori de la glòria ni la pressa dels personatges que han d'esquinçar l'aire per a proclamar llur estatura i transcendència. Marxen! Cap on? Marxen a l'encontre d'aquells qui foren com ells, i d'aquells qui un dia podrien ésser-ho -i que decididament ho seran, si el temps congria noves llunes atziagues-, per tal d'ésser reconeguts i rebre la resposta del bes germà... (pàg. 175) 

 Entre altres coses, el poeta és sobretot el que escolta, el que sap escoltar, el que sap escoltar profundament, persistentment, incessantment, les modulacions dels vents que bufen sobre els grans boscos del present, del passat i del futur. Epíleg de Lluís Solà (pàg. 185)

 Que ningú no es pensi que la poesia és un conjunt de discursos bells, de paraules ben confegides o d'experiments més o menys reeixits. La paraula de la poesia, si més no en els casos més exemplars, parla de sang i de dolor, d'exili i de llibertat, d'amor i d'odi, d'ésser i de desésser. I si fóssim capaços d'escoltar sense prejudicis, lentament, a fons, la Divina Comèdia o els Cants d'Ausiàs March, hi sentiríem sobretot això, la indissoluble pertinença de la llibertat a l'home i de l'home a la llibertat, de la paraula a l'home i de l'home a la paraula. Epíleg de LLuís Solà (pàg. 192)

Crist de 200.000 braços

Agustí Bartra

Debiaix