Escultura l'Harmonia, Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla
Sí, d'allò en podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que cada parpelleig era capaç d'arrencar una espurna de la tèrbola esca de la foscor, d'encendre als tenebrosos racons de l'habitació aquell esplet i aquell esclat tan viu d'imatges: el llustre de les barbes cargolades, de la brillantor desigual dels patins, del devesall de claror sobre les escales de pedra dels portals, del llampurneig de les vies, de la pàgina oliosa dels rius en la placidesa de la nit, de la lluïssor dels cabells com un fil d'or i les cares enrojolades, de la lluïssor de les palmes obertes i esteses de legions i legions de mans que se li llançaven a sobre. Sí, d'allò podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que les orelles tenien la facultat d'arreplegar novament i de reconstituir el xiscle, la veu ronca, el crit de l'esglai, les campanes, la respiració feixuga, el brogit de les multituds i tots els sons que fermenten en els cups del silenci i del passat. Era només entre son i vigília que se sentia estès encara a l'empedrat, notant l'empedrat sota seu, i sobre seu, i avançant sense parar cap a ell com una bromera negra, aquell núvol persistent de peus calçats que corrien, sabates fetes malbé, sabates noves, esmussades, punxegudes, enfangades, embetumades, deformades, gastades d'un costat, boterudes, a sota d'unes faldilles, a sota d'uns pantalons, sabates, sobre seu i a través seu, i notar-les totes i experimentar, no pas dolor, no pas basarda, sinó un triomf estrany, una estranya conformitat. Sí, d'allò podia dir-se'n son. Va tancar els ulls.
Digueu-ne son (pàg. 563 i 564)
Henri Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada