Etiquetes

dissabte, 5 de desembre del 2020

Decaure

 

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Por pura experiencia, aunque sin fundamento científico, el doctor Juvenal Urbino sabía que la mayoría de las enfermedades mortales tenían un olor propio, pero ninguno era tan específico como el de la vejez. Lo percibía en los cadáveres abiertos en canal en la mesa de disección, lo reconocía hasta en los pacientes que mejor disimulaban la edad, y en el sudor de la propia ropa y en la respiración inerme de su esposa dormida. De no ser lo que era en esencia, un cristiano a la antigua, tal vez hubiera estado de acuerdo con Jeremiah de Saint-Amour en que la vejez era un estado indecente que debía impedirse a tiempo. El único consuelo, aun para alguien como él que había sido un buen hombre de cama, era la extinción lenta y piadosa del apetito venéreo: la paz sexual. A los ochenta y un años tenía bastante lucidez para darse cuenta de que estaba prendido a este mundo por unas hilachas tenues que podían romperse sin dolor con un simple  cambio de posición durante el sueño, y si hacía lo posible para mantenerlas era por el terror de no encontrar a Dios en la oscuridad de la muerte.

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 61 i 62)
Gabriel García Márquez
Mondadori

diumenge, 29 de novembre del 2020

Entre foscors i clarors

 
 Escultura l'Harmonia, Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla

Sí, d'allò en podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que cada parpelleig era capaç d'arrencar una espurna de la tèrbola esca de la foscor, d'encendre als tenebrosos racons de l'habitació aquell esplet i aquell esclat tan viu d'imatges: el llustre de les barbes cargolades, de la brillantor desigual dels patins, del devesall de claror sobre les escales de pedra dels portals, del llampurneig de les vies, de la pàgina oliosa dels rius en la placidesa de la nit, de la lluïssor dels cabells com un fil d'or i les cares enrojolades, de la lluïssor de les palmes obertes i esteses de legions i legions de mans que se li llançaven a sobre. Sí, d'allò podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que les orelles tenien la facultat d'arreplegar novament i de reconstituir el xiscle, la veu ronca, el crit de l'esglai, les campanes, la respiració feixuga, el brogit de les multituds i tots els sons que fermenten en els cups del silenci i del passat. Era només entre son i vigília que se sentia estès encara a l'empedrat, notant l'empedrat sota seu, i sobre seu, i avançant sense parar cap a ell com una bromera negra, aquell núvol persistent de peus calçats que corrien, sabates fetes malbé, sabates noves, esmussades, punxegudes, enfangades, embetumades, deformades, gastades d'un costat, boterudes, a sota d'unes faldilles, a sota d'uns pantalons, sabates, sobre seu i a través seu, i notar-les totes i experimentar, no pas dolor, no pas basarda, sinó un triomf estrany, una estranya conformitat. Sí, d'allò podia dir-se'n son. Va tancar els ulls.

Digueu-ne son (pàg. 563 i 564)
Henri Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor

divendres, 27 de novembre del 2020

L'art


La carta, de l'Octavi Intente. Foto: Toni Latrilla

La literatura serveix per llegir la realitat.

Erri De Luca, El Periódico, 18 de novembre del 2020

diumenge, 22 de novembre del 2020

Jous

 
Viñales (Cuba), desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

No et pots imaginar la desesperació que sentia. Encara ara em costa parlar-ne, de tant mal que em fa. Per sort, cap ombra no ha partit mai cap pedra, i et pots preguntar mil vegades per què vius, i tot i així no morir-te.

Digueu-ne son (pàg. 255)
Henry Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor

diumenge, 15 de novembre del 2020

Ombres

Merzouga, desembre del 2018. Foto: Toni Latrilla

Escolta, Ocell que dóna corda, ¿has vist mai l'ombra d'una llàgrima? L'ombra d'una llàgrima no és una ombra normal. És molt diferent. És una cosa que ve d'un món molt llunyà especialment per als nostres cors.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 817)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca

dimarts, 10 de novembre del 2020

Humans

 

Una professora de Nàpols fent la classe al carrer

Els homes hem inventat la filosofia, la psicologia, la lògica, la literatura... Però jo penso que si la mort no existís, totes aquestes idees tan complicades no haurien aparegut.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 334)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca
Foto: Ciro de Luca/Reuters

diumenge, 8 de novembre del 2020

Acuïtat

 


Volar no és gaire difícil. Un cop aixecaves el vol, l'únic que havies de fer era posar les ales en l'angle adequat i regular la direcció i l'alçada. El meu cos va aprendre la tècnica de seguida i va solcar el cel lliurament, sense cap esforç. Vaig mirar el món des del punt de vista de l'ocell que dóna corda.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món (pàg. 333)
Haruki Murakami
Traducció del japonès d'Albert Nolla
La Butxaca