Reina Victòria, Terrassa, juliol de 2022. Foto: Toni Latrilla
M'encantava el Chelsea, aquella elegància decadent i la història que servava amb tant de zel. Corrien rumors sobre els baguls d'Oscar Wilde, abandonats en un racó del soterrani que solia inundar-se. Aquí va passar les últimes hores Dylan Thomas, negat en poesia i alcohol. Thomas Wolfe va barallar-se amb centenars de pàgines del manuscrit que es convertiria en You Can't Go Home Again. Bob Dylan va compondre "Sad-Eyed Lady of the Lowlands" a la nostra planta, i es veu que una Edie Sedgwick passada de speed va calar foc a l'habitació mentre s'enganxava les pestanyes postisses a la claror d'una espelma.
Quanta gent ha escrit, xerrat i patit en aquestes habitacions de casa de nines victoriana. Quantes faldilles s'han arrossegat per aquestes escales de marbre. Quantes ànimes passavolants s'han casat, hi han deixat marca i han sucumbit. Jo n'endevinava els esperits mentre m'esmunyia en silenci d'una planta a l'altra, amb ganes de conversar amb una processó desapareguda d'erugues fumadores.
Uns marrecs (pàg. 124)
Patti Smith
Traduït per Martí Sales
Club Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada