El Maresme, 19 de juny de 2022. Foto: Toni Latrilla
La meva mare m'ensenyava a resar. Em va ensenyar la pregària que li havia ensenyat la seva mare, Now I lay me down to sleep, I pray the Lord my soul to keep ("Ara me'n vaig a dormir; l'ànima, Senyor, vetlleu per mi"). Cada nit m'agenollava als peus del meu llitet i ella, dreta amb l'etern cigarro a la boca, m'escoltava resar. Res no m'atreia tant com dir pregàries, però aquelles paraules em neguitejaven i atabalava a la mare amb preguntes. ¿Què és l'ànima? ¿De quin color? Sospitava que la meva ànima, com que era una trapella, se'm devia escapar mentre dormia i no podia tornar. Feia tots els possibles per no adormir-me, per conservar-la dintre meu, on havia de ser.
Potser per satisfer la meva curiositat, la mare em va apuntar a catequesi. Ens feien aprendre de memòria versicles de la Bíblia i les paraules de Jesús. Després ens posaven en fila i ens obsequiaven amb una cullerada de mel. Hi havia una sola cullera per tots aquells marrecs que estossagaven. Instintivament, jo m'apartava de la cullera, però la idea de Déu la vaig acceptar de seguida. M'agradava imaginar-me una presència sobre nostre, en moviment continu, com estels líquids.
No prou satisfeta amb la pregària infantil, aviat vaig demanar a la mare que em deixés dir-ne una de meva. Em vaig quedar ben descansada quan vaig poder dir el que tenia al cor en lloc de repetir les paraules "Si moro abans de l'alba, prego a Déu que em prengui l'ànima". Alliberada, jeia al llitet al costat de l'estufa de carbó i mormolava llargues cartes a Déu. No dormia gaire i segur que l'atipava amb els meus vots, visions i plans. Però amb el temps vaig acabar practicant una altra mena de pregària, silenciosa, més basada en escoltar que en parlar.
Uns marrecs (pàg. 11)
Patti Smith
Traduït per Martí Sales
Club Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada