Etiquetes
dijous, 10 de desembre del 2020
Polsims
Etiquetes de comentaris:
Àlvar Masllorens (1962),
Saul Leiter (1923-2013)
dimarts, 8 de desembre del 2020
El costat bo
La nit que començaven les noves restriccions per la segona onada de la COVID-19 a Barcelona, jo havia de fer una ruta llarga en cotxe. Era la nit del 17 al 18 de juliol de 2020. Conduïa per l'autopista i plorava. De cansament. D'impotència. D'arbitrarietat. D'un inmens sentiment de pèrdua. Aleatòriament va començar a sonar una cançó que no recordava: "Nunca el tiempo es perdido", del Manolo García. La vaig escoltar unes quantes vegades seguides i de sobte vaig sentir que la tonada era l'expressió més dolça i desafiant que podíem dir-nos els uns als altres.
Perdre el curs, perdre el temps, perdre oportunitats, perdre experiències, perdre seguretats: són les amenaces amb què la nostra societat ens fa sentir sempre a punt de caure.
Escola d'aprenents (pàg. 11)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg
Etiquetes de comentaris:
Manolo García (1955),
Marina Garcés (1973)
Anar-li la processó per dins
Fotògraf: Saul Leiter
La vida mundana, que tantas incertidumbres le causaba antes de conocerla, no era más que un sistema de pactos atávicos, de ceremonias banales, de palabras previstas, con el cual se entretenían en sociedad unos a otros para no asesinarse. El signo dominante de ese paraíso de la frivolidad provinciana era el miedo a lo desconocido. Ella lo había definido de un modo simple: "El problema de la vida pública es aprender a dominar el terror, el problema de la vida conyugal es aprender a dominar el tedio".
El amor en los tiempos del cólera (pàg. 271)
Gabriel García Márquez
Mondadori
Etiquetes de comentaris:
Gabriel García Márquez (1927-2014),
Saul Leiter (1923-2013)
diumenge, 6 de desembre del 2020
La pròpia llum
La Rita Pijoan ens diu en el llibre que cal clavar les urpes en la carn de la vida.
Sam Abrams, crític literari
LLibre: Diaris haitians
Autora: Rita Pijoan
Trípode
Etiquetes de comentaris:
Rita Pijoan (Roma),
Sam Abrams (1952)
dissabte, 5 de desembre del 2020
Decaure
L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla
Por pura experiencia, aunque sin fundamento científico, el doctor Juvenal Urbino sabía que la mayoría de las enfermedades mortales tenían un olor propio, pero ninguno era tan específico como el de la vejez. Lo percibía en los cadáveres abiertos en canal en la mesa de disección, lo reconocía hasta en los pacientes que mejor disimulaban la edad, y en el sudor de la propia ropa y en la respiración inerme de su esposa dormida. De no ser lo que era en esencia, un cristiano a la antigua, tal vez hubiera estado de acuerdo con Jeremiah de Saint-Amour en que la vejez era un estado indecente que debía impedirse a tiempo. El único consuelo, aun para alguien como él que había sido un buen hombre de cama, era la extinción lenta y piadosa del apetito venéreo: la paz sexual. A los ochenta y un años tenía bastante lucidez para darse cuenta de que estaba prendido a este mundo por unas hilachas tenues que podían romperse sin dolor con un simple cambio de posición durante el sueño, y si hacía lo posible para mantenerlas era por el terror de no encontrar a Dios en la oscuridad de la muerte.
El amor en los tiempos del cólera (pàg. 61 i 62)
Gabriel García Márquez
Mondadori
Etiquetes de comentaris:
Gabriel García Márquez (1927-2014)
diumenge, 29 de novembre del 2020
Entre foscors i clarors
Sí, d'allò en podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que cada parpelleig era capaç d'arrencar una espurna de la tèrbola esca de la foscor, d'encendre als tenebrosos racons de l'habitació aquell esplet i aquell esclat tan viu d'imatges: el llustre de les barbes cargolades, de la brillantor desigual dels patins, del devesall de claror sobre les escales de pedra dels portals, del llampurneig de les vies, de la pàgina oliosa dels rius en la placidesa de la nit, de la lluïssor dels cabells com un fil d'or i les cares enrojolades, de la lluïssor de les palmes obertes i esteses de legions i legions de mans que se li llançaven a sobre. Sí, d'allò podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que les orelles tenien la facultat d'arreplegar novament i de reconstituir el xiscle, la veu ronca, el crit de l'esglai, les campanes, la respiració feixuga, el brogit de les multituds i tots els sons que fermenten en els cups del silenci i del passat. Era només entre son i vigília que se sentia estès encara a l'empedrat, notant l'empedrat sota seu, i sobre seu, i avançant sense parar cap a ell com una bromera negra, aquell núvol persistent de peus calçats que corrien, sabates fetes malbé, sabates noves, esmussades, punxegudes, enfangades, embetumades, deformades, gastades d'un costat, boterudes, a sota d'unes faldilles, a sota d'uns pantalons, sabates, sobre seu i a través seu, i notar-les totes i experimentar, no pas dolor, no pas basarda, sinó un triomf estrany, una estranya conformitat. Sí, d'allò podia dir-se'n son. Va tancar els ulls.
Digueu-ne son (pàg. 563 i 564)
Henri Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor
divendres, 27 de novembre del 2020
L'art
La carta, de l'Octavi Intente. Foto: Toni Latrilla
La literatura serveix per llegir la realitat.
Erri De Luca, El Periódico, 18 de novembre del 2020
Etiquetes de comentaris:
Erri de Luca (1950),
Octavi Intente (1959)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


