Etiquetes

dijous, 10 de desembre del 2020

Polsims

Fotògraf: Saul Leiter


Terra

Trepitgem amb fermesa
la terra que ens nodreix
i compartim, fang que
som d'una mà inexistent,
horitzó llunyà d'un déu
irat i venjatiu.

Colgats pels llots,
esdevindrem de nou
la pols d'on provenim.

D'enyor, amor i altres paisatges (pàg. 71)
Àlvar Masllorens i Escubós
La Temerària

dimarts, 8 de desembre del 2020

El costat bo

 

 La nit que començaven les noves restriccions per la segona onada de la COVID-19 a Barcelona, jo havia de fer una ruta llarga en cotxe. Era la nit del 17 al 18 de juliol de 2020. Conduïa per l'autopista i plorava. De cansament. D'impotència. D'arbitrarietat. D'un inmens sentiment de pèrdua. Aleatòriament va començar a sonar una cançó que no recordava: "Nunca el tiempo es perdido", del Manolo García. La vaig escoltar unes quantes vegades seguides i de sobte vaig sentir que la tonada era l'expressió més dolça i desafiant que podíem dir-nos els uns als altres. 
 Perdre el curs, perdre el temps, perdre oportunitats, perdre experiències, perdre seguretats: són les amenaces amb què la nostra societat ens fa sentir sempre a punt de caure.

Escola d'aprenents (pàg. 11)
Marina Garcés
Galàxia Gutenberg

Anar-li la processó per dins

 
Fotògraf: Saul Leiter

La vida mundana, que tantas incertidumbres le causaba antes de conocerla, no era más que un sistema de pactos atávicos, de ceremonias banales, de palabras previstas, con el cual se entretenían en sociedad unos a otros para no asesinarse. El signo dominante de ese paraíso de la frivolidad provinciana era el miedo a lo desconocido. Ella lo había definido de un modo simple: "El problema de la vida pública es aprender a dominar el terror, el problema de la vida conyugal es aprender a dominar el tedio".

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 271)
Gabriel García Márquez
Mondadori

diumenge, 6 de desembre del 2020

La pròpia llum

 
Trastevere, Roma, desembre del 2019. Foto: Toni Latrilla

La Rita Pijoan ens diu en el llibre que cal clavar les urpes en la carn de la vida.
 
Sam Abrams, crític literari
LLibre: Diaris haitians 
Autora: Rita Pijoan
Trípode

dissabte, 5 de desembre del 2020

Decaure

 

L'Havana, desembre del 2017. Foto: Toni Latrilla

Por pura experiencia, aunque sin fundamento científico, el doctor Juvenal Urbino sabía que la mayoría de las enfermedades mortales tenían un olor propio, pero ninguno era tan específico como el de la vejez. Lo percibía en los cadáveres abiertos en canal en la mesa de disección, lo reconocía hasta en los pacientes que mejor disimulaban la edad, y en el sudor de la propia ropa y en la respiración inerme de su esposa dormida. De no ser lo que era en esencia, un cristiano a la antigua, tal vez hubiera estado de acuerdo con Jeremiah de Saint-Amour en que la vejez era un estado indecente que debía impedirse a tiempo. El único consuelo, aun para alguien como él que había sido un buen hombre de cama, era la extinción lenta y piadosa del apetito venéreo: la paz sexual. A los ochenta y un años tenía bastante lucidez para darse cuenta de que estaba prendido a este mundo por unas hilachas tenues que podían romperse sin dolor con un simple  cambio de posición durante el sueño, y si hacía lo posible para mantenerlas era por el terror de no encontrar a Dios en la oscuridad de la muerte.

El amor en los tiempos del cólera (pàg. 61 i 62)
Gabriel García Márquez
Mondadori

diumenge, 29 de novembre del 2020

Entre foscors i clarors

 
 Escultura l'Harmonia, Praga, agost del 2015. Foto: Toni Latrilla

Sí, d'allò en podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que cada parpelleig era capaç d'arrencar una espurna de la tèrbola esca de la foscor, d'encendre als tenebrosos racons de l'habitació aquell esplet i aquell esclat tan viu d'imatges: el llustre de les barbes cargolades, de la brillantor desigual dels patins, del devesall de claror sobre les escales de pedra dels portals, del llampurneig de les vies, de la pàgina oliosa dels rius en la placidesa de la nit, de la lluïssor dels cabells com un fil d'or i les cares enrojolades, de la lluïssor de les palmes obertes i esteses de legions i legions de mans que se li llançaven a sobre. Sí, d'allò podia dir-ne son. Era només entre son i vigília que les orelles tenien la facultat d'arreplegar novament i de reconstituir el xiscle, la veu ronca, el crit de l'esglai, les campanes, la respiració feixuga, el brogit de les multituds i tots els sons que fermenten en els cups del silenci i del passat. Era només entre son i vigília que se sentia estès encara a l'empedrat, notant l'empedrat sota seu, i sobre seu, i avançant sense parar cap a ell com una bromera negra, aquell núvol persistent de peus calçats que corrien, sabates fetes malbé, sabates noves, esmussades, punxegudes, enfangades, embetumades, deformades, gastades d'un costat, boterudes, a sota d'unes faldilles, a sota d'uns pantalons, sabates, sobre seu i a través seu, i notar-les totes i experimentar, no pas dolor, no pas basarda, sinó un triomf estrany, una estranya conformitat. Sí, d'allò podia dir-se'n son. Va tancar els ulls.

Digueu-ne son (pàg. 563 i 564)
Henri Roth
Traducció de Xavier Pàmies
El Cabàs/31-El Gall Editor

divendres, 27 de novembre del 2020

L'art


La carta, de l'Octavi Intente. Foto: Toni Latrilla

La literatura serveix per llegir la realitat.

Erri De Luca, El Periódico, 18 de novembre del 2020