Les emocions

 

Vallès Occidental, 18/9/22. Foto: Toni Latrilla

 Les emocions no segueixen un ordre establert. Tal com passa amb les partícules de l'éter, s'estimen més volar amb llibertat, flotar a l'atzar, sempre tremoloses i canviants. 

Confessions d'una màscara (pàg. 199)

Traducció del japonès d'Albert Nolla

Yukio Mishima

Adesiara

Ficció i realitat, realitat i ficció

 

Vallès Occidental, setembre de 2022. Foto: Toni Latrilla

 No sé cuánto rato me sentí hipnotizado por el rumor de la lluvia que caía a plomo y por la sensación de que el mundo sólo existía cuando yo lo percibía, aunque veía también posible que el mundo existiera al margen de mi mismo, lo que en este caso sólo podría deberse a que siempre había otra persona que lo estaba percibiendo, pues de lo contrario no habría mundo, ni estrellas, ni universo, ni paranoia alguna. La pregunta que origina aquella sensación era la misma que había oído a Michi Panero hacerse tantas veces: ¿estamos en la tierra de los vivos o en otro lugar?

Montevideo (pàg. 215)

Enrique Vila-Matas

Seix Barral

comprendre

Cadaqués, 23 d'abril de 2019. Foto: Toni Latrilla

 Comprendre fa mal, però normalitzar l'aberració encara en fa més. La normalitat és la realitat que s'imposa a partir de les sentències dels judicis, de les classificacions, de les jerarquies i de les declaracions de guerra. La normalitat pot ser una dictadura que s'allarga quaranta anys. La normalitat pot ser una democràcia que es constitueix sense tallar estructures del règim anterior. La normalitat pot ser viure callant, parlant la teva llengua només a casa i en veu baixa. La normalitat és oblidar que la vida por ser una altra cosa. Per la Ció, la manera de no deixar-se caure a la temptació d'aquest oblit va ser no deixar mai d'intentar comprendre. [...] El filòsof alemany Th. W. Adorno va escriure, també a partir de l'experiència europea d'aquells anys, que per percebre el gris cal conèixer la resta de colors, encara que no en quedi ni rastre. Els ulls de la Ció, els ulls de comprendre, penso que són, precisament, els ulls que saben trobar aquest traç de color, entre el desig i la memòria, allà on ja res no semblaria imaginable.

Males companyies-Els ulls de comprendre (pàg. 185 i 186)

Marina Garcés

Galàxia Gutenberg

Sí

 

Madrid, agost del 2022. Foto: Toni Latrilla

...i la nit que vam perdre la barca dAlgesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal i ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa als cabells com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí.

Monòleg de la Molly Bloom (pàg. 124 i 125)

James Joyce 

Traducció de Joaquim Mallafrè

Cal Carré

Connexió

Parc Oest de Madrid, 17/8/22. Foto: Toni Latrilla

 Però jo tenia la impressió que ja havia vist -una altra tarda, feia molt de temps- aquell sender, els prats, les roques, els tramussos i les roselles; que  havia vist el tumultuós rierol amb el tronc caigut que li feia de pont i la verdor del fons. En el meu cor hi havia quelcom d'indescriptiblement partit, com si amb anterioritat ja hagués viscut i caminat per aquell sender amb un company bodhisattva, però en el curs d'un viatge potser més important; em venien ganes de deixar-me caure i recordar-ho tot. Era la influència del bosc que fa que tot ens sembli familiar i perdut des de fa temps, com la cara d'un parent ja mort, com un vell somni, com un fragment de cançó oblidat que s'esmunyí per la superfície de l'aigua i, més que res, com les daurades eternitats de la infància o de la maduresa passada i tota la mort i tota la vida i tota la pena que existí un milió d'anys abans. Els núvols que passen per damunt nostre semblen testimoniar (amb llur familiaritat solitària) aquesta mena d'impressió. Àdhuc vaig sentir un èxtasi, amb llampecs de rememoració sobtada, i, com que estava suat i endormiscat, em venien ganes de posar-me a dormir i a somiar sobre l'herba. A mesura que ens enfilàvem ens sentíem més cansats i, com dos muntanyencs autèntics, ja no parlàvem ni teníem cap necessitat de parlar; però estàvem contents i, certament, en Japhy ho esmentà, se'm girà quan ja feia mitja hora que callàvem i em digué: 

 -Així és com m'agrada, quan es camina sense necessitat de parlar, com si fóssim dos animals que es comuniquen per mitjà d'una telepatia silenciosa.

Els pòtuls místics (pàg. 96 i 97)

Jack Kerouac 

Traducció i pròleg de Manuel de Pedrolo

Faktoria de Llibres

escriure sense trampes

Cadaqués, 18/8/22. Foto: Toni Latrilla

 Roth habló largo y tendido de lo que había hecho que su generación de escritores estadounidenses fuera tan excepcional, enumerando una serie de cualidades que (en su opinión) la Academia Sueca probablemente no viera como tales:

 La indiferencia, si no el desprecio, del novelista americano por la teoría "crítica". La libertad estética sin los límites y la falta de humor de los ismos altisonantes. [...] Una escritura no contaminada por la propaganda política... o incluso por la responsabilidad política. [...] Resulta embriagador que en realidad los escritores les traigan sin cuidado a nueve décimas partes de la población.*

Philip Roth. La biografía (pàg. 1131 i 1132)

Blake Bailey

Debate

* "My life as a writer", The New York Times Book Review, 16 de marzo de 2014 

Nota: EL mes de juny passat vaig coincidir amb l'escriptor Pep Puig passejant per Cadaqués. Ens coneixíem d'haver tingut un gran amic en comú de quan jugàvem a futbol a Viladecavalls, el meu poble. Vam parlar de literatura, vam xerrar una bona estona...  Li vaig esmentar que m'agradava molt Philip Roth. I una de les frases que em va dir d'ell va ser: És un escriptor que escriu sense trampes. I sí, he llegit tots els llibres de l'autor, em resten pocs títols del total de les 31 novel·les, només les que no han estat traduïdes al català o al castellà, i m'agrada aquesta afirmació (escriure sense trampes) i, a més, després d'haver-ne llegit la seva biografia. 

Desarrelament

 

Airlie Beach, Austràlia, juliol de 2022. Foto: Nil Latrilla

  Somos los viejos, acá, los que nos quedamos a mirar como se nos repiten los días. Si usted viera, madre, le daría llanto. Hemos quedado nosotros y las puras montañas, en esas tierras, sin agua ninguna. Ni los yuyos crecen como antes. Salen secos, apenas nacidos, y se agotan antes de dar las primeras hojas. Dan pura espina, y así quedan, tan duros que hasta el viento se queja cuando se encuentra con ellos.

Quebrada (pàg. 29)

Mariana Travacio

Las Afueras