Tiranies

 
Sitges, primavera del 2021. Foto: Toni Latrilla

La tirania de l'amor. O de com esdevenim tirants a través seu. Sense concessions. Sense adonar-nos de les nostres imposicions. De com, a voltes, voldríem fer creure a l'altre allò que creiem, de com voldríem fer-li sentir allò que sentim. Sense treves, sense espai per reprendre l'alè, sense pauses en l'atropellament diari per asseure's calmosament i provar d'auscultar, d'esbrinar, els batecs d'aquell que seu al teu costat. Com, d'unes premises certes, podem arribar a unes conclusions falses per error de càlcul, falta de mètode, manca de sentit comú en escoltar-nos. Així brollen alguns malentesos que mai no arriben a manifestar-se perquè, sense saber-ho, esdevenim petits tirants de butxaca, no més innocents ni més cruels que els grans, els de debó.

El so inaudible de les estrelles (pàg. 60)

Àlvar Masllorens

Proa

Controlar

 

Barcelona, maig del 2021

  Tendrías que haberla visto de joven, le dice él. Le encantaba la música. Siempre bailaba descalza. Se quitaba las camperas, porque siempre llevaba camperas, a patadas, dice él, volaban por todo el bar. Le encantaba Barricada. "Písale". Como si la viera a horcajadas, se quitaba la camiseta y se quedaba en sostén, hacía como que tocaba la guitarra, golpeaba el aire con el puño, todo el pelo se le metía por la cara, se lo echaba atrás de un manotazo, bebía a morro, se echaba el resto de cerveza encima, lanzaba la botella a la mierda... Todo el mundo perdía el culo por tu madre. Busca la canción por ahí, en Cañeras 89, creo. Subiré el volumen al máximo.

  Ya imagino cuál es, dice Lucía. La que la hace llorar. No me gusta. No la pongas.

  Vale, dice él.

  No puedo ver a mi madre..., dice ella, negando con la cabeza, como tú dices. Ahora está siempre... seria.

  Se preocupa por ti, dice él. Descontrolar es fácil para algunos, para otros no tanto. Para otros es peligroso. Alguna gente no puede dejarse ir así como así.

Revancha (pàg. 99 i 100)

Kiko Amat

Anagrama

Odissees

 
Horizontes equilibrados, Flavia Company. Piulada del 21 de maig del 2021

  Les persones valentes s'atreveixen a fer el que cal, em dic, m'insisteixo, em repeteixo, he de fer el que és degut, estic obligada moralment a sortir d'aquí, això és el que em va ensenyar la meva mare, això és el que em va ensenyar la meva àvia, perquè les dones de la meva família no som Penèlope, perquè les dones de la meva família som Ulisses, perquè ser Ulisses no vol dir ser home, ser Ulisses vol dir ser capaç d'una odissea, encara que aquesta odissea no hagi de ser reconeguda. La meva heroïcitat amb un pes potser petit per a la humanitat però decisiu per a mi, un efecte papallona les conseqüències de la qual no puc ni imaginar.

La planta carnívora (pàg. 147)

Andrea Mayo

Proa

Centro di gravità permanente

 

Es difícil escribir sobre los vivos, porque son gente que se pasa el rato cambiando.

                                          La carta perdida de Andrea Mayo, de Flavia Company (pàg. 7)

M'has besat, et quedes. M'has follat, et quedes, et fas càrrec de mi. Jo no follo perquè sí.

  Però això sonava bé al principi. Ja veieu que atractives que són les plantes carnívores, i esclar, tenia tot un discurs preparat que semblava amor. Però eren dents.

  Ningú no t'estimarà com jo.

  Ningú no t'entendrà com jo.

  Ningú no et valorarà com jo.

  Vermell, verd, blau, groc, rosa. Tot de color rosa. 

 Tenia un discurs messiànic de puresa infinita. Es pensava que estava il·luminada. Repetia frases cèlebres del seu llibre de capçalera i feia seva la saviesa que destil·laven. S'omplia la boca de paraules que no tenien res a veure amb la seva vida.

  I quant ets allà, convençuda i vulnerable, arriba la foscor. Les seves boques vegetals es tanquen sobre tu una mica més. I vols pensar que és una excepció, un accident.

La planta carnívora (pàg. 46)

Andrea Mayo

Proa

Por

 

Roma, juny del 2012. Foto: Toni Latrilla

  De cop i volta, Pilat es va estremir. A les últimes línies del pergamí va poder llegir: "...defecte més gran... covardia...".

  Pilat va plegar el pergamí i el va entregar a Levi amb un moviment brusc.

  -Té -va dir i, després d'un breu silenci, va afegir-: Veig que ets un home llibresc i no hauries d'anar pel món tot sol, esparracat i sense casa. A Cesarea tinc una gran biblioteca: soc molt ric i vull que treballis per a mi. Et dedicaràs a estudiar i guardar els papirs, aniràs ben alimentat i ben vestit.

  Levi es va aixecar i va dir:

  -No, no vull.

 -Per què? -va preguntar el procurador, i se li va enfosquir la cara-. És perquè me odies o perquè em tens por?

  El mateix somriure malvat va desfigurar la cara de Levi, i va dir:

  -No, em penso que ets tu qui em tindràs por. No et serà fàcil mirar-me a la cara després d'haver-lo matat. 

El Mestre i Margarita (pàg. 453)

Mikhaïl Bulgàkov

Traducció i postfaci de Xènia Dyakonova

Proa

Temptacions

 
Oslo, agost del 2016. Foto: Toni Latrilla

  La gente dice muchas cosas buenas sobre la sinceridad, y yo creo que la sinceridad es como una piñata vacía. La gente debería hacer feliz a los demás, y para eso no hace falta ser honesto.

Lolito (pàg. 62)

Ben Brooks

Blackie Brooks

Úniques

 
Cementiri Chekhov Kovaci de Sarajevo, agost del 2017. Foto: Toni Latrilla

Ningú no pot substituir ningú. (Fiona Apple, pàg. 115)

  La mare m'ha dit que no, que allà no, que en aquella estepa no, que cada punt podia ser qualsevol punt, i enterrar és posar algú en un lloc que no pot ser qualsevol lloc. No per si algun dia el vas a buscar, també perquè el mort senti que descansa en un espai únic i definitiu. I hi ha persones que són més úniques quan són mortes que quan són vives, perquè aleshores troben el seu lloc al món per diferenciar-se de la resta. D'altres s'enterren en cunetes, o en les fosses on abocaven també terra, i morir és tan gris com ho ha estat viure. Encara que la vida no ho hagi estat gens, de grisa, per a ells, però sí per als altres. I, al final, el que diuen els altres de tu és el que ets tu, encara que no ho vulguis.

Napalm al cor (pàg. 139)

Pol Guasch 

Anagrama